Llibert Fortuny: “El jazz no és una música còmoda: és rebel·lió”

Llibert Fortuny (Las Palmas de Gran Canaria, 1977) és un dels músics i compositors de jazz més reconeguts del país. Format a la prestigiosa Berklee College of Music de Boston, ha estat guardonat, entre d’altres, amb el premi a millor intèrpret de jazz per l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, el Puig-Porret de la crítica catalana o el premi de Cuadernos de Jazz al millor disc de l’any per Revolts, enregistrat amb la Llibert Fortuny Electric Quartet.

Amant de la innovació, el seu darrer projecte, en què combina jazz i música electrònica amb la Golden Beat Band, es va presentar al Teatre-Auditori Emma Vilarasau de Sant Cugat, a l’Ateneu de Cerdanyola i al Teatre Kursaal de Manresa. Actualment és professor a la seva pròpia escola, Cromàtic, amb seu a Cerdanyola.

“Tothom acaba tornant d’on ve”

Vas néixer a Las Palmas de Gran Canaria, has viscut a Boston i has tocat a indrets com Lituània, Portugal, el Marroc o Donostia. Com arriba un músic com tu, que ha voltat per tot el món, a Cerdanyola del Vallès?

Bé, és allò que diuen que tothom acaba tornant d’on ve.

Roda el món i torna al born.

Exacte.

Però la teva família és de la Catalunya central, oi?

Sí, la meva mare és de Navàs i el meu pare, de Gósol. Però arribo a Cerdanyola perquè el meu pare era realitzador de Televisió Espanyola a Sant Cugat. Va començar treballant als estudis Miramar de Barcelona, però després va venir cap aquí.

Un dels primers treballadors de TVE, doncs.

Sí, el meu pare, en Miquel Fortuny, va ser un dels pioners de TVE. A més, va ser realitzador de programes d’èxit, com Ni en vivo ni en directo, d’Emilio Aragón.

Però la feina del pare no és l’únic motiu pel qual veniu aquí.

No, al meu germà, en Miquel Àngel, el va fitxar el Barça com a porter a les categories inferiors. Al principi es va estar a la Masia, però el meu pare va decidir que vingués tota la família cap aquí.

“La música era el que realment m’agradava”

Va ser precisament el teu pare qui et va regalar el primer saxo quan tenies 11 anys, tot i que vas començar fent solfeig, guitarra i piano. Quan vas saber que et volies dedicar professionalment a la música i, en concret, al saxo?

Ho vaig tenir clar de seguida. No en vaig dubtar. A més, no era gaire bon estudiant a l’institut. Hi anava perquè tocava, però la música era el que realment m’agradava.

Com a estudiant de música, però, vas acabar els estudis al Conservatori de Manresa amb qualificacions excel·lents i de seguida et concedeixen una beca per estudiar a la prestigiosa Berklee College of Music de Boston. Com recordes aquells anys de formació?

És el millor que he fet a la meva vida. Ja no només per creixement personal. Aquí la meva mare em cuidava, em feia el dinar, i jo anava amb la inèrcia. Però allà em vaig haver d’espavilar: vaig haver d’aprendre anglès de debò, buscar-me un pis, aprendre a cuinar, a gestionar-me...

I pel que fa als estudis?

La música es converteix llavors en una obsessió. Toco dotze, catorze, quinze hores al dia i faig vida a la universitat per aprofitar aquella oportunitat i per amarar-me d’una biblioteca on tenia accés a tota la música possible.

Durant la teva estada als Estats Units, vas arribar a compartir escenari amb músics de renom com Chick Corea o bandes com la Greg Hopkins, la Ryles Club o la Boston Pops Orchestra, dirigida per Keith Lockhart. Què va representar per a tu tocar amb ells?

En aquella època jo només era un estudiant a qui havien concedit una beca de doctorat al New England Conservatory. Però, just en aquell moment, el director de Berklee, Billy Pierce, que havia tocat amb Count Basie, em va començar a passar bolos amb big bands professionals d’allà. Imagina-t’ho!

“No vaig voler que l’ego professional fes malbé la resta”

Així i tot, decideixes tornar a Catalunya anys després. T’has penedit mai de no haver-te quedat a fer carrera als Estats Units?

Des del punt de vista professional, sí. Me’n va saber greu. Però jo em sento molt d’aquí, soc molt de Catalunya, de casa. M’agraden les nostres tradicions, el clima que tenim... I la família. I si poso el que més pesa a la balança, la família guanya. No vaig voler que l’ego professional fes malbé la resta. Tinc tres nanos magnífics i Nova York, per exemple, no em semblava una ciutat per criar-los.

A Boston, però, vas conèixer la teva dona, Mireia Farrés, solista de trompeta de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Sí, ella havia obtingut la beca de clàssica a Berklee i jo la de jazz. Però, després de quatre anys, vam decidir tornar cap aquí i mirar de guanyar-nos la vida al nostre país. I més tard van venir les criatures i ja no hi va haver marxa enrere. Als Estats Units tenia un camí a seguir, però vaig decidir seguir-ne un altre.

La família és també el motiu pel qual ja no toques tan habitualment en festivals?

Sí. Jo ja sé què és tocar en festivals i passar-me la vida viatjant d’un lloc a un altre. Jo, això, ja ho he fet. Però no és el que més m’interessa. No tinc cap conflicte personal. Em sento satisfet de les decisions que he pres.

“Volia fer un projecte per ballar”

L’any 2004 vas publicar el premiat disc Un circ sense lleons, en col·laboració amb Perico Sambeat, i poc després vas col·laborar a Portugal amb el pianista Rodrigo Gonçalves i el guitarrista Nuno Ferreira. Què buscaves en col·laboradors com ells?

Aquesta col·laboració sí que la vaig fer perquè quedava a prop i perquè l’escena de jazz portuguesa era magnífica, hi havia molt de nivell, hi havia grans músics. A més, hi havia una connexió molt bona amb ells. I perquè el jazz a Catalunya no és que sigui un gènere de referència; el país és el que és.

També vas acompanyar l’organista Jimmy Smith i el guitarrista Phil Upchurch en la seva gira espanyola. Com vas viure aquella experiència?

Això va ser molt heavy. Ells ja tenien un saxofonista, però no sé per què no va poder venir i en van contractar un d’europeu. Però no els agradava, no s’hi avenien, no els acabava de fer el pes. I, quan els quedava una setmana de bolos a Espanya, un mànager em va trucar i em va oferir la feina, però em va dir que no em fes il·lusions perquè m’havien de fer una prova, ja que havien quedat escaldats amb el saxofonista anterior. Vaig fer amb ells el primer bolo a Barcelona i, en acabat, em van demanar si volia acabar la gira amb ells.

En Jimmy Smith va morir poc després.

Sí. Patia diabetis o alguna cosa així i tenia la mà molt inflada. Durant la gira, el trucaven d’una associació dels Estats Units per dir-li que què estava fent, que s’estava morint, que què feia de gira, que tornés. Al cap d’unes setmanes va morir. I em va passar el mateix amb Elvin Jones. Va tocar a La Cova i em va convidar a tocar un tema amb ell. I al cap d’una setmana es va morir. Després vaig dir: “Hòstia, ja no toco amb ningú més, que me’ls estic carregant a tots”.

Amb el teu darrer projecte, on combines jazz i música electrònica acompanyat de la Golden Beat Band, vas fer aixecar de la butaca el públic de Sant Cugat, Cerdanyola i Manresa. Com decideixes fusionar aquests dos estils musicals i per què?

Jo vinc de la tradició clàssica del jazz, però sempre he estat molt curiós i a Boston ja jugava amb pedals, amb electrònica... He fet espectacles sobre música de Bach amb electrònica, per exemple. I ara vaig decidir fer un projecte per ballar, perquè la gent es tornés boja. I va sortir la idea de la Beat Band, que és aquest joc de paraules entre beat i big. Ara l’estem presentant en festivals de jazz, però també volem dur-lo a festivals d’electrònica.

Aquest espectacle, per cert, el vau gravar el passat mes de febrer al teatre Kursaal de Manresa.

Sí. El projecte amb la Beat Band sonava molt bé i vaig decidir que, si plegàvem, volia que almenys quedés gravat. I amb una gravació en directe matava dos ocells d’un tret perquè tenia els músics allà i no calia entrar en un estudi.

Els músics de la Golden Beat Band són molt joves. Han sortit de la teva escola, Cromàtic?

Sí, això va començar com una assignatura. Aquí funcionem com un centre d’alt rendiment. El perfil del 90% de l’alumnat és de músics professionals o que estan fent el superior. Llavors vaig impartir l’assignatura de big band i els ensenyava a fer articulació, afinació... Vam començar fent concerts de Nadal i la cosa va anar creixent.

“La meditació és estudiar”

La teva dona, Mireia Farrés, és una reconeguda trompetista que viatja per tot el món tocant i impartint masterclass. Com ho feu per conciliar vides aparentment tan atrafegades?

Durant un temps, vam tenir l’Ester, que era la nostra cangur oficial. Anava a buscar els nens a l’escola a la tarda. El que hem fet després és adaptar els nostres horaris a la vida dels nanos. Com que ara no toco tant, faig tasques domèstiques o mecàniques, com aquests tres dies que la Mireia ha estat impartint una masterclass a Londres. Si la Mireia és aquí, ens adaptem. Però els meus horaris depenen de si ella hi és o no.

A banda de la música, tens alguna afició? Practiques algun esport?

Sí, vaig fer triatló molt de temps i ara faig, sobretot, bicicleta de força tres dies a la setmana, de vegades força màxima.

Creus que l’entrenament esportiu i l’assaig musical tenen alguna cosa en comú?

Per descomptat! De fet, miro d’aplicar tècniques esportives als assaigs.

Com ara?

En esport hi ha una cosa anomenada propiocepció, que és la percepció que tens del teu propi cos quan entrenes. I aquí ho fem amb la ment, amb un procés d’aprenentatge de visualització. Improvisem sobre estructures i ens anticipem. Intento connectar la gent amb el seu coneixement.

Una mena de meditació?

La meditació és estudiar. Quan treballes, medites.

“El meu límit és no molestar els veïns”

Som al teu estudi. Però podries assajar en qualsevol altre lloc? Què busques en una casa?

Sobretot, no molestar els veïns. Vivim en aquesta casa des de fa dos anys amb una hipoteca que acabaré de pagar ves a saber quan. Tinc quaranta-nou anys, treballo des de jove i només en fa dos que he pogut demanar una hipoteca. Fins llavors havíem viscut sempre de lloguer: a Alella, a Dosrius... Però els preus eren inassolibles. Quan l’últim lloguer a Cerdanyola ja s’esgotava i ens acostàvem al temps límit, va aparèixer aquesta casa, que té un petit annex, que és on he pogut muntar l’estudi.

Per tant, seria difícil per a tu viure en un pis.

Com he dit, el meu límit és no molestar els veïns. Si molesto, no estic a gust. Quan se’ns acabava l’últim contracte de lloguer, vaig considerar la possibilitat de viure en un àtic, però demanaven uns preus elevadíssims. Així que ens vam hipotecar. Quan vaig veure aquesta casa, vaig dir: “És aquesta!”. Però, vaja, que no hem pogut tenir una casa de propietat fins ara.

“L’humor és inherent a mi”

L’humor és un dels teus trets distintius. En el teu darrer espectacle, surts a l’escenari amb una llarga perruca rossa i imites diferents accents. D’on neix aquesta vis còmica?

Jo, quan era petit, deia que volia ser metge-pallasso-inventor. Veia el programa de l’Emilio Aragón perquè el meu pare n’era el realitzador i m’agradava molt. Vaig créixer veient-lo. De fet, tenim una relació molt maca, amb l’Emilio. Quan vivia als Estats Units, ell va venir a estudiar al New England Conservatory i s’estava a casa. Després es va comprar un pis a Boston. El cas és que l’humor és inherent a mi.

La prestigiosa marca de saxos Henry Selmer Paris ha fet servir la teva imatge per promocionar els seus instruments. Te’n deus sentir orgullós, oi?

És com representar el Rolls-Royce dels saxos. Aquest que toco és dels anys cinquanta. Són joies. Me’n van deixar un de negre que vaig tocar uns dies, però no estava a la venda i el vaig haver de tornar. Llàstima!

“A Barcelona teníem alguna cosa més”

En quin moment creus que està el jazz a Catalunya?

En no gaire bon moment, encara que sembli el contrari. Jo, per exemple, fa molt de temps que no baixo a Barcelona. Això és un símptoma. Abans hi havia La Cova, les jam sessions del Pipa... Hi ha hagut una crisi de sales descomunal. I la gent jove que ara fa jazz té un públic, però no fan la seva música. És jazz, sí, però és la música d’altres. Puc viure de tocar la música de Charlie Parker, que està molt bé, però a Barcelona teníem alguna cosa més. A Nova York, els músics de jazz no estan tocant Charlie Parker. Estan fent música original, estan arriscant. I que consti que jo ensenyo Charlie Parker, has de passar per aquí. Hauríem d’intentar aportar alguna cosa nova, bona o dolenta, però original. A més, el jazz s’ha polititzat. No hi ha escena underground i les programacions les fa qui les fa, lligades a la política actual. I un altre factor: el 90% dels meus alumnes estan marxant a l’estranger perquè els bequen en països on cobren sis vegades més que aquí. I aquesta politització és la mort, perquè el jazz no és una música còmoda: és rebel·lió.

L'entrevista es va publicar originalment a TOT Casa, una de les publicacions temàtiques de Totmedia, grup de comunicació editor del TOT Cerdanyola. Aquesta setmana, el número 1.942 del TOT Cerdanyola al dia n'ofereix un extracte dins l'edició impresa.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.