Manel Ortega: gravar un disc per poder tornar a caminar

Fa tres anys, i per salvar-li la vida, el cerdanyolenc Manel Ortega va patir l'amputació de les dues cames i de tots els dits de les dues mans per la bactèria del Streptococos. Sens dubte un cop dur, però potser encara més per algú com ell que, des de feia gairebé quatre dècades, havia destacat com a músic i artista plàstic. Dos disciplines que, evidentment, resulta difícil practicar "sense mans". Tres anys més tard, però, acaba de presentar un nou disc en el qual, a més de cantar i produïr, toca TOTS els instruments.

Des de fa gairebé quatre dècades, el rock and roll ha jugat un paper central en la vida de Manel Ortega. Ja a finals dels anys 70, sent encara un adolescent, aquest cerdanyolenc havia assolit un domini de la guitarra molt superior al que molts adults mai arriben a aconseguir, després de tot una vida destudis. Al mateix temps, i gràcies a un altre talent innat (la seva facilitat per al dibuix i el disseny gràfic) havia començat a treballar al món editorial, "passant a tinta" revistes il.lustrades. Posteriorment, amb l'arribada dels ordinadors, es convertiria en dissenyador de tota mena de publicacions.

A la mateixa època formava part, també, de "l' èl.lit de la tribu urbana dels rockers" que en aquell moment, hi havia a Barcelona. Entre els seus amics i companys d'aventures musicals, entre molts d'altres, hi havia noms tant coneguts com els de Carlos Segarra (Los Rebeldes) o Loquillo. Tots dos, aleshores, a punt de gravar els seus primers discos.

Malgrat el seu talent musical, i aquest grup d'amistats tant especial, el destí musical d'Ortega, però, no acabaria passant finalment pel "rock and roll". Durant les dècades següents, acabaria desenvolupant una atípica i "multifacètica" carrera professional en la qual -encara que la música estaria present de forma constant- acabaria jugant un paper més important la seva altra passió: les belles arts.

El disseny de la medalla olímpica i l'"Aventura Americana"

A finals dels anys 80, i després de consolidar una trajectòria inicial com a artista plàstic, Ortega es va trobar col.laborant amb els escultors Xavi Corberó i Salvador Mañosa en el disseny de la Medalla Olímpica per als jocs de Barcelona´92. Un encàrrec directe, sembla, de J.A. Samaranch a Corberó (un escultor reconegut a nivell mundial) per al qual ell, al seu cop, recluta al també escultor cerdanyolenc Salvador Mañosa. Mañosa serà qui incorpori a Ortega al projecte. Segons recorda ara el mateix Ortega, "un dia que Corberó va venir a casa meva per veure com avançaven els treballs, i després de veure els meus quadres, es va oferir a fer les gestions necessàries per a que pogués exposar la meva obra als EUA, i més concretament a Texas".

Durant els següents anys (entre finals dels anys 80 i començament de la dècada dels 90) Ortega va viure la seva aventura americana, "a cavall" entre els EUA i el nostre país, desenvolupant una intensa activitat -pictòrica i musical- a tots dos llocs. Finalment, però, acaba tornant a casa, on forma una família i continua treballant com a dissenyador...

Inicia, també, una nova línia d'activitat, com a programador i creador de software per a "màquines escurabutxaques". Durant una llarga etapa, les coses li van bé. Molt bé. Tant bé que es pot permetre luxes com el de posar en marxa, a casa seva, el seu propi estudi de gravació, o el de rebutjar importants ofertes econòmiques per sortir de gira amb artistes molt reconeguts, però amb els quals no se sentia identificat. Per si això fos poc, la seva desbordant creativitat també el va portar a concebir –i patentar- diversos dissenys industrials que -de moment- encara té aparcats. Però aquesta és una altra història...

Mai, però, deixa la música de costat. Amb els anys, ha arribat a dominar diversos instruments musicals i, quan vol, es pot permetre el luxe de gravar, a casa seva, la seva pròpia música, sense haver de dependre de ningú, i convocant si cal a "convidats de luxe". Antics amics de la Barcelona dels anys 70 que, de tant en tant, també el reclamen per participar en algun dels seus discos...

La malaltia

Les coses es torcen, però, al 2014. I ho fan per culpa d'una bactèria (l'Streptococos Pryogenes). Una bactèria que si bé, habitualment, no provoca greus problemes a les persones que en són portadores, en determinades circumstàncies -i molt especialment en moments en els quals les defenses estan baixes- pot acabar mutant, i convertint-me en el que popularment es coneix (el nom descriu perfectament els seus efectes") com la "bacteria menja-carn".

És el seu cas. Afortunadament, no li afecta a cap òrgan vital, però el va atacar a les extremitats. Els metges van aconseguir salvar-li la vida. Però a un preu molt elevat: es van veure obligats a amputar-li les dues cames i tots els dits de les mans. La malaltia arriba -a més- quan encara no havia superat un procés de separació matrimonial que -entre d'altres coses- el va obligar a deixar la seva casa... i el seu estimat estudi de gravació.

El rock & roll com a "taula de salvació"

Com ell mateix comenta, "en una situació com aquesta pots fer dues coses, enfosar-te i dedicar-te a mirar la TV des del sofà, o plantejar-te nous reptes. Jo vaig optar pel segon camí". El repte que ell es planteja és tornar a gravar música. Evidentment, queden descartats instruments com la guitarra o el piano. En la seva nova situació és impossible tocar-los. Es centra, doncs, en la "steel guitar", un instrument típic del "country and western" -no massa conegut al nostre país- i en el que, durant els darrers anys, ell s'havia també convertit en un veritable virtuós. Dissenya i es fa fabricar una pròtesi, inexistent fins aquell moment, i comença a fer proves... Aviat descobreix que també pot tocar la bateria, el baix i, fins i tot (aprofitant les possibilitats de la moderna informàtica i armant-se de molta paciència) la guitarra rítmica. I es posa a practicar...

Tres anys més tard, presenta públicament el seu nou disc: "Texas Rock And Roll Route". Es tracta –como no- d'una selecció de clàssics del rock dels EUA. A aquest nou treball, canta i toca tots els instruments... recolzat com sempre amb algunes col·laboracions de luxe dels seus vells amics de l'"Aristrocràcia del Rock And Roll Nacional" que han desfilat per a l'ocasió pel seu nou -i més modest- estudi de gravació, al menjador de la seva nova casa.

El disc ja és a la venda. Es pot comprar -i escoltar- a la seva web. Amb els beneficis es vol comprar unes noves cames ortopèdiques. De moment, el ritme de vendes no van malament. Ha començat, també, a tenir ja ofertes per tornar als escenaris. Cosa que, de moment, no farà, per dos motius. En primer lloc, i segons confessa, "encara no he assumit de tot, psicològicament, la meva nova situació. I un no pot pujar a l'escenari sense estar segur al 100 % del que fa". En segon lloc, encara ha de superar alguna operació quirúrgica més a les mans, la qual cosa el podria obligar a tornar a començar a dissenyar una nova pròtesi i tornar a aprendre a tocar la steel guitar "des de zero". També ha tornat a pintar, encara que de moment no té la necessitat, com en altres moments, de fer-ho cada dia. I, en un altre ordre de coses, ha recuperat alguns de les seves velles patents "d'innovació en el camp industrial" que, fins ara, tenia guardats al calaix.

Ningú sap com serà el seu futur. Però, a jutjar pel que es veu, el futur de Manel Ortega serà de tot menys avorrit. I –segur- seguirà ple de música i Rock & Roll.