Relat | La meva dona

A vegades, quan veig la meva dona, sento com si s’obrís la terra per engolir-me. La miro i sento en mi la vergonya de tots els homes de la humanitat. No és per fer-li la pilota ni sumar-me a la moda del moviment feminista. No són paraules aquestes d’un home submís que abaixa el cap davant l’empoderament de la dona. Tampoc són paraules paternalistes ni condescendents. Són paraules de reconeixement i valoració cap a una dona que, com moltes altres, ens donen lliçons amb els seus actes.

Ella va patir abusos a casa des de petita; després, va patir tota mena de maltractaments de gènere —físics, psicològics i vicaris—, fins que va dir prou i, amb un valor que jo mai podré tenir, va tirar endavant ella sola amb dues criatures. Va estudiar i treballar alhora, va educar els seus fills amb valors, va sostenir una casa posant-hi amor i positivitat, mentre ningú cuidava d’ella. No va tenir vida pròpia durant molt de temps.

D’una manera que els homes mai podrem entendre, va afrontar tot això com un deure que li havia tocat, sense pensar mai que ho podia engegar tot a la merda. Aquí rau la qüestió: aquest estoïcisme innat de moltes dones, que podríem confondre amb abnegació però que no deixa de ser responsabilitat, una responsabilitat de la qual els homes sovint fugim.

Per això la miro i em sento petit al seu costat. Perquè continua amb els seus deures de mare soltera sense perdre l’empenta ni el somriure, sense cap rancor, creant projectes amb una mirada curiosa que em diu que mai ha deixat de ser, en el fons, aquella nena que només demana que l’estimin i la cuidin.

Rere d’una gran dona sempre hi ha un home fascinat per ella.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.