Relats | On collons és el futur?!

Som l’any 2026, seguim igual, no ha passat gran cosa. A l’inconscient col·lectiu, el segle XXI estava destinat a ser el de la conquesta de l’espai, però d’això, res.

No se sap ben bé a què, els tripulants de l’Artemis II van estar a 406.771 quilòmetres, la major distància de la Terra que ha assolit mai l’ésser humà. Un rècord, sí, però aquesta fita, tecnològicament parlant, és com anar dels Quatre Cantons de Cerdanyola al pont de Ripollet.

Abans, l’any 1969, ens van ensenyar com dos astronautes caminaven per la Lluna. Entre nosaltres: aquí alguna cosa no encaixa.

Diuen que volen fer una estació a la Lluna que serveixi de pas per al trajecte cap a Mart. Queda clar que la imaginació està a anys llum de la realitat, ja que tot el que somiem es queda en teoria.

Deia Pablo Picasso que tot el que s’imagina, després, es pot realitzar, però la tecnologia actual no és la que ens van prometre les pel·lícules de ciència-ficció, ni la que van escriure H. G. Wells, Asimov o Arthur C. Clarke, que situaven les primeres dècades del 2000 com a marc temporal d’un salt evolutiu.

Però la propulsió actual, basada en el carburant, no pot fer un trajecte d’anada i tornada a Mart, ni la biologia del nostre cos és viable per viatjar durant anys per l’espai.

Des d’aquesta crua realitat, el més futurista que hem fet és la intel·ligència artificial, que podrà transferir la consciència per fer viatges estel·lars.

En resum: nosaltres no veurem res d’aquelles meravelles futuristes que ens van prometre. Potser, si s’invertís en recerca tots els bilions destinats a armes, podríem començar a creure en un futur amb cotxes voladors i sabates que es corden soles.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.