Relat | El truc final

El mag sortia a l’escenari entre clams mentre un focus de llum el seguia per la tarima. Tot seguit apareixia la seva ajudant, i els espectadors exclamaven un gran oooh!. Tant homes com dones coincidien en el mateix: es tractava de l’ésser més preciós que mai havien vist.

Però també sorgia el dubte: si miraves amb atenció l’ajudant, ningú podia afirmar si era home o dona. Aquella criatura andrògina posseïa una sexualitat ambigua. Més enllà d’aquell dilema de gènere, ningú li podia treure la mirada de sobre durant l’actuació; tots estaven absorts, encisats.

"...ningú podia afirmar si era home o dona. Aquella criatura andrògina posseïa una sexualitat ambigua."

La noia, o el noi (no ho sabem), també els contemplava amb una mirada intensa, però no de forma lasciva: era una mirada d’amor i misericòrdia. Tots els espectadors tenien la sensació que els mirava de manera individual, amb uns ulls d’una bellesa sobrenatural.

Entre sospirs i emoció, les llàgrimes lliscaven pels pòmuls de tothom. Després, de sobte, la noia desapareixia i ja no tornaven a veure-la mai més. Tot i així, el record d’aquella presència els acompanyaria tota la vida.

L’espectacle havia acabat. O això era el que creien, perquè el show no concloïa allà.

El truc final es revelava al terme de les seves vides, així com la veritable naturalesa d’aquella noia, quan reapareixia al seu costat durant l’últim alè, preludi de la mort. Se’ls quedava mirant amb el somriure més angelical que haguessin vist mai, i aleshores els deia:

—Anem?

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.