David Pujol: “He buscat un pis tan lluny del tren com he pogut”

A Fabra i Puig, mirava la pantalla amb angoixa. Faltava un minut perquè arribés el tren de l’R7 i, de sobte, desapareixia. “No sortia ni un avís. Simplement el tren deixava d’existir”, recorda David Pujol. Llavors començava el neguit: esperar el següent, buscar alternatives o assumir que arribaria tard a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Durant mesos aquesta escena es va repetir gairebé cada dia. Pujol, estudiant de Matemàtiques de la UAB i veí de Pineda de Mar, havia d’enllaçar l’R1 amb l’R7 per arribar a classe. Un trajecte de poc més de dues hores que sovint acabava convertint-se en un viatge de tres o quatre. “M’aixecava a les quatre del matí i moltes vegades ni així arribava a temps”, explica.

Ara viu a Cerdanyola. Es va traslladar aquest curs al barri del Banús, lluny de casa i també, irònicament, “tan lluny del tren com he pogut”. La decisió no formava part dels seus plans inicials, però assegura que el desgast de Rodalies el va acabar empenyent a marxar. “Jo no volia deixar Pineda. Però va arribar un punt que no podia més”.

La paradoxa és que David Pujol no odia el transport públic. Tot el contrari. “M’agrada molt perquè connecta llocs amb rutes fixes i hauria de ser previsible”. Fa només dos anys no sabia pràcticament res de línies ferroviàries. Ara és capaç de recitar recorreguts, alternatives i incidències gairebé de memòria. També coneix els busos urbans de Cerdanyola, els recorreguts dels interurbans i fins i tot el sistema d’informació entre Adif i Renfe.

“La gent pensa que exagerem, però si no agafes el transport públic cada dia no pots entendre què és això”, diu.

“L’E3 és un caos des que van tallar l’R7”

Des del novembre de 2025, l’R7 està tallada per obres. La línia, que uneix Barcelona amb Cerdanyola Universitat, havia de recuperar el servei aquest maig, però encara continua fora de funcionament.

Mentrestant, David Pujol s’ha acostumat a combinar alternatives. Els dilluns, quan torna de passar el cap de setmana al seu municipi natal, acostuma a pujar a la UAB amb l’E3 des de Barcelona. Però tampoc ho considera una solució. “L’organització dels horaris no té cap sentit. Entre les 7.30 i les 9 del matí no hi ha cap bus directe cap a l’Autònoma i, en canvi, després sí”.

Per ell, el col·lapse de l’E3 després del tall ferroviari evidencia que el sistema alternatiu tampoc estava preparat. “L’E3 és un caos des que van tallar l’R7”, assegura. També critica els busos substitutoris de Rodalies. “No els agafa ningú perquè mai saps quan sortiran. Fan el que volen”.

Ha utilitzat el CV3, el 648 i altres línies alternatives, però assegura que el sistema és caòtic. “L’E3 sempre va tard i el 648 passa abans d’hora. Si el perds, n’has d’esperar un altre durant una hora”.

Ni la bicicleta ni anar caminant li semblen alternatives viables. “Sobre paper anar en bici està molt bé, però jo no em sento segur”. A peu hi ha anat ocasionalment, sobretot de matinada. El trajecte fins a la UAB li suposa uns 30 o 40 minuts caminant des del Banús. Passa per l’avinguda Roma, el carrer Universal i l’avinguda Amèrica fins arribar a Serragalliners. El tram més complicat és el pont sobre l’autopista. “Està en mal estat i impressiona molt pel trànsit”. Després, explica, el recorregut ja continua per camins interiors de la universitat.

“Quan el tren desapareix de la pantalla et mina la moral”

Pujol assegura que el desgast durant el primer curs li ha afectat greument la salut mental. Explica que les incidències constants han acabat generant-li una angoixa difícil de controlar. “Quan he d’agafar el tren em genera una ansietat terrible abans d’arribar a l’estació”.

Recorda especialment els moments en què els trens desapareixien de la pantalla sense explicacions. “És com si et tiressin un cubell d’aigua freda”. I afegeix: “Et mina la moral. T’ha fotut el matí a tu i a molta més gent i ningú informa de res ni assumeix responsabilitats”.

També critica especialment la manca d’informació. “El problema ja no són només els retards, és la descoordinació. No s’entén que ningú expliqui què està passant”.

Aquest malestar és una de les bases de la reclamació que ha presentat contra el Ministeri de Transports i la Generalitat. Demana exactament 9.211,35 euros pels perjudicis acumulats: despeses de transport, el trasllat a Cerdanyola, afectacions acadèmiques i danys morals.

La reclamació és pionera perquè planteja danys morals derivats del mal funcionament de Rodalies, una via inèdita fins ara. “No ho faig només per mi. Vull que l'administració assumeixi responsabilitats i que serveixi de precedent”, assegura. El seu objectiu és que futurs usuaris afectats puguin tenir una base jurídica per reclamar.

“He presentat 46 reclamacions i no he tingut cap solució”, lamenta. Segons explica, 33 han estat escrites, 10 digitals i tres més a través del Síndic de Greuges. “Les respostes eren buides. El Síndic va haver de reclamar informació sis vegades”.

Ell atribueix part d’aquesta perseverança a la seva família. “La meva mare és molt lluitadora i a mi m’han ensenyat a no quedar-me de braços plegats davant d’una injustícia”, explica. “Soc una persona molt reivindicativa”.

“La gent ha normalitzat coses que no haurien de ser normals”

David Pujol també manté una mirada molt crítica amb les reunions institucionals que ha mantingut amb responsables ferroviaris i polítics. Com a membre de la plataforma d’usuaris de l’R1, junt amb Anna Gómez, portaveu de Dignitat a les vies, s’ha reunit amb responsables com el secretari de Mobilitat, Manel Nadal, o l’exdirector de Rodalies Antonio Carmona.

“Em fan ràbia aquestes reunions. Només qui es desplaça en transport públic entén realment què està passant”, assegura.

L’acció de Pujol ha tingut una gran repercussió mediàtica i ha aparegut en diversos mitjans d’àmbit català i estatal. Tot i això, insisteix que la situació continua sense resoldre’s. “Quan parlen de millora progressiva em poso malalt. El problema ja existia abans de l’accident de Gèlida. El que passa és que ara ja no es pot amagar”.

També creu que la ciutadania ha acabat assumint situacions intolerables. “La gent es queixa, però arriba tard a la feina, torna cansada i ja no té temps ni forces per reclamar”. 

Per això insisteix que pensa portar el cas fins al final. “No busco diners, busco responsabilitats”.

I, malgrat tot, continua defensant el transport públic. “El dia que deixes d’utilitzar-lo perquè ja no pots més, és com si haguessis perdut la lluita”.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.