Apunts sobre la història de Vil·la Ignàsia

Fruit d’una afortunada casualitat, hem pogut entrar en contacte amb la família que era propietària de la desapareguda Vil·la Ignàsia. I hem descobert una història sorprenent que connecta Cerdanyola amb una important editorial d’èxit internacional, amb la indústria cinematogràfica del nostre país i fins i tot amb la creació de “La Caixa”. Tot això, emmarcat a l’època daurada dels estiuejants al poble, quan els carrers i les torres modernistes s’omplien de les famílies més benestants de Barcelona...

Fa ja molts de temps que s’intenta reconstruir la història de les impressionants torres modernistes que durant molts anys hi va haver als carrers de Cerdanyola, quan el poble era, cada estiu, el punt de trobada de les classes benestants de Barcelona, que venien aquí a passar les seves vacances. Del que no s’ha parlat tant és de quines eren les famílies que vivien a aquestes torres. Qui eren i d’on provenien les fortunes d’aquelles famílies d’estiuejants és un tema encara pendent, que potser pel que fa a la major part de les torres mai ja podrem esbrinar.

Una de les torres desaparegudes més espectaculars, i de la qual es disposa de menys informació era la Vil·la Ignàsia. Aquesta casa estava situada a la finca que actualment és la Plaça Abat Oliba. Al costat de l’Església de Sant Martí i davant de l’Ajuntament, es conserven només unes poques fotografies de la mateixa. I -fins on sabem- cap informació de la família que hi vivia.

Fa poques setmanes, doncs, i de forma totalment casual, en el decurs d’un dinar familiar, una persona va deixar anar un comentari sorprenent: la família que vivia a la Vil·la Ignàsia tenia relació familiar amb els propietaris de la Farmàcia Valls, la més antiga de Cerdanyola. I -van afegir- els propietaris de la Vil·la Ignàsia eren una família d’editors que havien fet fortuna editant... llibres de text i (posteriorment) col·leccions de cromos, que havien triomfat a tot l’estat.

De fet, van seguir, Juan Antonio Recio, el director de l’editorial de cromos en els seus anys de màxim èxit encara vivia i era molt possible que estigués disposat a compartir els seus records. Era una oportunitat que no podien deixar escapar. Vam demanar al Sr. Recio si ens podia rebre. I ho va fer.

Els pedagogs Ruiz Romero, dos germans que van deixar petjada

Segons ens va explicar, Vil·la Ignàsia la va comprar, originalment, el seu avi, durant els primers anys del segle XX. La torre ja existia i no té informació de qui van ser els seus anteriors propietaris. El que sí té clar és d’on provenia la fortuna de la seva família. El seu avi era el pedagog Juan Ruiz Romero. Estava casat amb Mari Ángeles Muncunill. El matrimoni havia triomfat editant uns llibres educatius que van tenir molt èxit a Espanya i llatinoamèrica. Com a nota curiosa, caldria afegir que el germà de Juan Ruiz Romero -també pedagog- va deixar petjada a Premià de Mar, d’on la família era originària. A aquell poble, existeix un carrer (el Carrer Lesmes Ruiz) que està dedicat, precisament, al mestre Ruiz Romero.

La llibreria i Editorial Bastinos

Juan Ruiz Romero i Mari Ángeles Moncunill eren també socis de la llibreria Bastinos, durant molt de temps, una de les més importants de Barcelona. Acabarien sent els únics propietaris de la mateixa. La Bastinos es convertiria, també en editora dels seus llibres.

Durant els seus estius a Cerdanyola, la família acabaria establint relacions, també de parentiu, amb altres nissagues culturals tan conegudes com la dels Arquer Buigas. O, com ja hem dit, amb la família que regentava la Farmàcia “de l’estació”.

Per fer-se una idea dels cercles socials que durant aquells anys passejaven per Cerdanyola cada estiu, només cal fer una ullada a l’àlbum de fotografies de la família. Pels jardins de la Vil·la Ignàsia es van passejar alguns dels advocats i notaris més importants de l’època. Crida especialment l’atenció una fotografia captada als salons de l’Hotel Colón de Barcelona, el dia que se celebrava el bateig del primer net de la parella. El nen es deia José Juan Pintó Ruiz. El seu pare era José Pintó Badals, un dels advocats més importants de Barcelona. S’havia casat amb Carmen Ruiz, una de les filles de la parella d’editors. Entre les persones que surten a la foto es veu a un nen molt petit, que es deia... Juan Antonio Samaranch, el futur president del COI i de La Caixa.

Una entitat (La Caixa) que, per cert, es va crear després que es fusionessin Caixa de Barcelona (que tenia com a president a José Juan Pintó, el nen al qual aquell dia batejaven) i la Caixa de Pensions (que en aquell moment tenia com a president al mateix Samaranch). Tots dos serien co-presidents, en un primer moment, de l’entitat resultat de la fusió. En resum, els dos primers co-presidents de l’actual CaixaBank van ser dues persones que, de nens, jugaven plegats als jardins d’estiuejants de Cerdanyola.

El rei dels cromos a Espanya

Amb el temps, el control de l’editorial va passar a mans d’Antonio Recio Ortega, marit de Pilar Ruiz Muncunill, filla dels fundadors. Recio va iniciar, amb gran èxit, una nova línia de negoci: els cromos. La primera col·lecció (“Garbancito de la Mancha”), es va editar el 1945, i estava dedicada al primer llargmetratge de dibuixos animats fet a Espanya, i que era, també, el primer en color que es feia a Europa. Per cert -i com a anècdota- gràcies a l’historiador Xavi Aguado tenim constància documental de que els responsables del so d’aquella pel·lícula van venir a gravar al soroll de gallines que necessitaven... a la Granja Cordelles de Cerdanyola. Però això és un altre tema.

Amb el temps, el control de l’editorial va passar a mans de Juan Antonio Recio, net dels fundadors de la nissaga d’editors. Als anys 50 va llençar una col·lecció de cromos dedicada a la VI Flota Naval dels Estats Units. Va ser tot un èxit. Li va seguir una altra, amb el nom “Alegres Vacaciones”, amb la qual va tornar a donar a la diana. Quan es va fer càrrec de l’empresa familiar, Recio estudiava estava a punt d’acabar la carrera de medicina. Però, segons recorda avui, “va haver un mes en el qual l’editorial va guanyar amb els cromos la xifra, astronòmica en aquell moment, d’un milió de pessetes (més de 250.000 euros actuals, si no fem malament els càlculs). I vaig decidir centrar-me en l’empresa”.  Amb el temps, l’editorial Ruiz Romero es convertiria en la “Reina” dels cromos a Espanya. Les seves col·leccions es van arribar a vendre a 21 països.

Quan l’empresa va començar a tenir problemes, Juan Antonio Recio va ser contractat per dirigir una altra multinacional del cromo, amb seu al Perú, que tenia una plantilla de 700 treballadors i que venia els seus productes a tot el món.

La desaparició de Vil·la Ignàsia 

La Torre d’estiueig de Cerdanyola va patir el mateix destí que bona part de les torres modernistes que havien adornat els carrers del poble. A la dècada dels anys 70, el poble ja feia molt que havia deixat de ser el “paradís estiuenc” de les classes benestants de Barcelona, i a tot arreu s’aixecaven blocs de pisos destinats als milers de treballadors que venien a Catalunya. Els propietaris van intentar aixecar al solar un bloc de pisos, Al mateix temps, un grup d’activistes del poble reclamaven que es convertís en Ateneu Cultural. Pel que sembla, l’Ajuntament es plantejava, al mateix temps, ubicar allà el bloc d’habitatges per a funcionaris que finalment s’acabaria construint a pocs metres.

Finalment, res de tot això va passar. El terreny va acabant ser comprat pel consistori per convertir-lo en Plaça Pública (l’actual Plaça Abat Oliba). I la Vil·la Ignàsia passava a convertir-se en una altra de les torres modernistes d’una Cerdanyola que cada cop menys gent recorda.

Més imatges 

• Imatges de Vil·la Ignàsia

• Editorial, cromos i Llibreria Bastinos

• Fotos Familiars

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.