Marga González: «M’agradaria jugar —i guanyar— el Mundial de pòquer de Las Vegas»

Marga González va néixer a Galícia, encara que ha viscut a Cerdanyola durant pràcticament tota la seva vida. Des de fa 30 anys treballa a l’Ajuntament. Actualment, forma part de l’equip que està digitalitzant l’arxiu fotogràfic del consistori i abocant-lo a una plataforma en línia perquè tothom hi pugui tenir accés. Té, a més, des de fa molts anys, una passió: el pòquer. En aquest joc, s’ha convertit en una jugadora de primer nivell internacional, que ha guanyat diverses competicions tant al nostre país com a l’estranger.

Com et vas iniciar en el món del pòquer?

Des de molt nena ja m’agradava jugar a les cartes. I molt jove vaig començar a jugar al pòquer de cinc cartes amb els amics. Un bon dia, cap al 2001, vaig anar al Casino de Barcelona i, com que no vaig veure res relacionat amb el joc, vaig preguntar. La meva sorpresa va ser quan em van dir que sí que jugaven, però no al pòquer de cinc cartes que tots coneixem, sinó a una nova modalitat que es diu Texas Hold’em Limit i que jo desconeixia totalment.

En aquell moment, jo ja començava a tenir clar que aquell món m’interessava, però més pel repte intel·lectual que plantejaven els tornejos que pel cash. M’interessava més el repte de la competició, independentment dels diners que es poguessin guanyar.

Em van dir que en breu es faria un torneig al Casino al qual normalment només anaven homes, però que estava obert a tothom. I m’hi vaig apuntar. La cara de sorpresa que van posar tots els jugadors quan van veure que una dona s’asseia a competir amb ells mai l’oblidaré i, en certa forma, va ser un al·licient més. I així vaig començar.

Com va anar aquella primera competició?

Home, doncs lògicament no gaire bé. Els primers temps no van ser fàcils perquè em costava entrar en la nova mecànica del joc. Però, de mica en mica, jugant —i perdent— vaig anar dominant la mecànica d’aquesta varietat. Vaig trigar anys. Finalment, vaig començar a guanyar de forma cada cop més habitual i aleshores vaig pensar que havia arribat el moment de començar a competir fora d’Espanya per continuar progressant.

A Europa, igual que m’havia passat al nostre país, moltes vegades em rebien amb gran sorpresa pel fet de ser dona. Alguna vegada m’ho van fer passar malament. Això era, però, fa ja vint-i-cinc anys. A Amèrica les coses són molt diferents. Allà estan acostumats que les dones juguin al pòquer.

Malgrat tot, aquells primers anys van ser una de les millors experiències de la meva vida perquè no era només la competició, sinó que vaig viatjar per mitja Europa… i vaig anar a Las Vegas. I sempre sola. Aquestes experiències, malgrat les seves parts més dures, t’ensenyen molt de la vida.

«La cara de sorpresa quan van veure una dona competint amb ells mai l’oblidaré»

Què és el que et fascina tant del pòquer, que t’ha fet aguantar tants anys malgrat les dificultats que expliques?

Que és com la política i la mateixa vida. És un joc on l’estratègia i la psicologia són fonamentals. Cal tenir un bon nivell de càlcul matemàtic, saber llegir bé la personalitat dels contrincants, calcular quins riscos pots assumir i saber quan t’has de retirar. També cal tenir bones dosis de paciència, entre moltes altres qualitats…

En una entrevista que em va fer un periodista fa ja anys em van preguntar què era més important per a mi, si el pòquer o una relació de parella. Em va costar una mica contestar aquella pregunta. I al final vaig respondre que el pòquer.

De totes formes, caldria afegir que la fascinació que en el seu dia em va despertar el joc cada cop és menor. El pòquer que actualment es practica té molt poc a veure amb el que existia quan jo vaig començar. Els casinos i les empreses d’apostes han destruït el joc, que ara s’assembla més a un joc de ruleta que a un joc d’estratègia. Cada cop jugo menys, i només a Barcelona. Podria escriure un llibre explicant el que era el joc fa un quart de segle i el que és ara. Ho trobo molt trist.

No hi ha un cert risc de caure en la ludopatia?

Als tornejos? En el meu cas, no. Sempre he tingut molt clar que les despeses de la meva vida quotidiana me les sufrago amb el que guanyo a la meva feina. El que guanyo o perdo amb el pòquer surt d’una “caixa econòmica” totalment diferenciada, de la qual no depenc per viure. Són dues economies diferents i totalment independents entre elles.

Què li recomanaries a algú que es vulgui iniciar en el món del pòquer?

Pel que fa al joc en línia, sobretot, que no jugui cash, que només jugui tornejos si vol fer-ho per anar aprenent i que limiti molt les quantitats que juga.

Els tornejos i jugar amb cash en línia és totalment diferent de quan ho fas de forma presencial, ja que és impossible aplicar la mateixa estratègia perquè estàs jugant amb un software i no amb persones.

Sempre aconsello jugar presencialment, tant en cash com en tornejos i, sobretot, la primera regla d’un jugador de pòquer és no jugar en timbes privades. En aquests 25 anys no he jugat mai una “timba”. Encara que és més car, els casinos són els més segurs per jugar a pòquer.

En segon lloc, que seleccioni molt bé els tornejos quan comenci a jugar. No cal anar cada dia al casino a jugar competicions barates de pòquer, perquè si no ho controles et pot acabar sortint molt car. Els casinos de Barcelona i de la resta d’Espanya tenen tornejos diaris molt econòmics, però resulten perillosos. Conec persones que s’han acabat enganxant i al final han caigut en un nivell de despeses que gairebé cap família pot suportar.

Sempre és millor seleccionar molt bé les competicions i anar a poques, encara que siguin cares. Com a mínim, si guanyes, els premis són més importants.

Has guanyat moltes competicions internacionals?

Unes quantes. El millor any que vaig tenir va ser el 2006. He guanyat bastants diners, he perdut també bastants diners i he viscut moltes experiències vitals molt interessants a diversos països del món.

Em va fer molta gràcia, per exemple, descobrir com a Los Angeles, que és on va néixer el pòquer, en centenars de petites botigues i establiments de tota la ciutat hi ha petites taules on tothom que vulgui pot fer partides improvisades amb gent totalment desconeguda. Això, per a una persona com jo, a qui el pòquer li apassiona, pot resultar fascinant.

Et queda algun somni per complir?

M’agradaria jugar —i guanyar— el Campionat Mundial que es fa a Las Vegas. El que passa és que competir és extremadament car i, com et deia abans, cal controlar les despeses, i de moment és impossible. Però mai renuncio a un somni. Ni en el joc ni en la vida en general.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.