Sílvia Isach: «Compartir-ho amb altres víctimes és com un acte de catarsi»

La mort del seu pare a causa de l’amiant va portar Sílvia Isach (Sant Pere de Riudebitlles, 1986) a endinsar-se en una realitat que fins aleshores gairebé desconeixia. El que va començar com una necessitat personal d’entendre què havia passat es va convertir en L’herència latent, un projecte fotogràfic construït durant vuit anys a partir de víctimes, familiars, treballadors i espais marcats per l’amiant. L’exposició s’inaugura el 9 de setembre, a les 19 h, a la Sala 22 de l’Ateneu de Cerdanyola.

Fotògrafa i artista visual, Isach és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i formada en fotografia documental. Coneguda artísticament com a Sínoca, ha desenvolupat una extensa trajectòria en l’art digital, les instal·lacions de llum i el videomapping, paral·lelament al seu treball fotogràfic. L’herència latent va obtenir el LUX Or en Reportatge Documental el 2023 i la Beca VisualKorner Pati Llimona el 2024.

Què sabia de l’amiant quan el seu pare va emmalaltir?

Quan li van diagnosticar la malaltia, la meva mare i jo desconeixíem totalment què significava. Sabíem que l’amiant era dolent, però poca cosa més. Ell va emmalaltir el 2017 i va morir el març de 2018. Durant aquells mesos estàvem centrades en el dia a dia, intentant fer tot el possible per salvar-lo. Després vaig començar a investigar i em vaig adonar de tota la història que hi havia darrere de l’amiant i de les víctimes que arrossega des de fa dècades. Vaig sentir la necessitat de donar-hi veu i d’honorar totes les persones que hi han perdut la vida.

Va fotografiar el seu pare?

Sí. El vaig fotografiar durant el tractament. Després vaig continuar fotografiant i vaig contactar amb associacions, víctimes i familiars. Vaig anar coneixent altres casos i també vaig fotografiar manifestacions, llocs de treball i espais relacionats amb l’amiant. Són fotografies fetes al llarg d’uns vuit anys, fins al 2025.

Per què L’herència latent?

“Herència” perquè és un problema que hem heretat del passat i que continua entre nosaltres. I “latent” té dos sentits. D’una banda, l’amiant pot quedar latent al cos durant molts anys abans que aparegui la malaltia. De l’altra, el problema continua latent a la nostra societat perquè el material encara és present a molts llocs.

«L’amiant és un problema que hem heretat del passat i que continua entre nosaltres»

Com es fotografia una cosa que no es veu?

Aquest era un dels reptes. A banda de fotografiar les persones, vaig buscar els espais de treball i els llocs que havien estat grans focus contaminants. A Cerdanyola, per exemple, hi ha les antigues naus, les vies d’accés o el carrer d’Uralita. També he buscat imatges més simbòliques o al·legòriques. Hi ha una coberta d’amiant amb una cadira a sota que té un punt irònic: és com dir que podem esperar asseguts perquè el problema va per llarg. També hi ha roba de treball, objectes i detalls que permeten connectar amb aquesta història.

Què busca quan posa la càmera?

Moltes vegades no sabia què em trobaria. Tenia clar que necessitava els espais, les persones i els detalls que permetessin relacionar-los amb l’amiant. Fotografies molt i després hi ha una feina important d’edició: decidir quines imatges entren i com les enllaces per construir una narrativa. Volia que fos evocadora, que expliqués la història però, sobretot, que arribés a les emocions.

Quina història li ha costat més fotografiar?

La de dos germans que van perdre el pare, que havia treballat només tres mesos a la fàbrica, i després la mare. Quan els vaig conèixer havia de trobar la manera de representar visualment aquella història. Tots dos conservaven els anells dels seus pares. Els vaig fotografiar mirant-los i tocant-los. De vegades el més difícil és trobar aquell element que connecta una imatge amb tot el que hi ha al darrere.

També fotografia treballadors que viuen en alerta.

Hi ha treballadors encara en actiu que cada any es fan proves perquè a les seves empreses s’havia manipulat amiant i hi ha hagut víctimes. Viuen en un estat d’alerta, pensant si algun dia els apareixerà alguna cosa. Alguns dels que he fotografiat també s’han manifestat per reclamar el fons de compensació per a les víctimes.

«Hi ha treballadors que viuen pensant si algun dia els apareixerà alguna cosa»

Què diferencia L’herència latent de La fibra sensible?

Conec el documental d’Isabel Andrés i vam coincidir en una exposició. Crec que el seu treball té un caràcter més documental i recorre diferents espais europeus. Jo vinc de Belles Arts i la fotografia busca evocar més les emocions. Hi ha moltes històries dins del projecte, però la mirada és més íntima i afectiva. M’interessa generar emocions.

Per què era important arribar a Cerdanyola?

Perquè moltes fotografies estan fetes aquí. Cerdanyola i Ripollet tenen una part molt important d’aquesta història, tant pels espais com per les persones vinculades a Uralita. Era un dels llocs on havia de venir el projecte. Fernando Saavedra m’ha ajudat molt a conèixer aquesta història, els casos i els espais, i també ha estat important perquè l’exposició es pugui fer aquí.

Com reaccionen les víctimes davant les fotografies?

En altres exposicions, persones que han perdut un familiar o algú proper m’han donat les gràcies per donar veu i expressar aquesta realitat. S’emocionen. És com un acte de catarsi. Compartir-ho amb altres persones que han passat pel mateix fa que se sentin acompanyades. Veure que no estàs sol, que hi ha diverses persones en aquesta lluita, ajuda d’alguna manera a acompanyar el dol.

«Veure que no estàs sol ajuda d’alguna manera a acompanyar el dol»

Ara hi ha més consciència sobre l’amiant?

Sí. Durant molt de temps ha estat un tema més tabú i crec que les noves generacions tenim més consciència que aquesta història s’ha de conèixer perquè no torni a passar. Encara tenim aquest material present i queda molta feina per fer, però almenys s’estan fent passos per anar-lo erradicant.

Hi ha lloc per a l’esperança?

Sí. Esperança és una paraula que ho defineix bé.

Què en pensaria el seu pare?

No m’ho havia plantejat mai. Havent patit ell aquest problema, crec que estaria orgullós que hagués donat veu i visibilitat a una realitat que nosaltres mateixos desconeixíem que hagués afectat tantes persones i que encara avui hi hagi tanta gent que la pateixi. Crec que estaria content que tot això s’hagi pogut visibilitzar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.