Opinió Danny Romero Mas

La perillosa soledat d'Internet

 


Com ens afecta Internet? Miro els xavals i penso si tenen por a la soledat. Solitud, és l'antònim d'una infància hiperactiva, però desperta la creativitat des de l'abstracció. El silenci com estat d'introspecció crítica contraposat al jo visceral que crida publicitàriament en les xarxes. La soledat permet accedir a aquest espai conflictiu entre ésser humà i la polirealitat. Prepara la interacció i l'ordena després. La polisèmica solitud té racons segons sexe: el mite de l'home sol és heroic, té una aura de malenconia; la dona sola és fracàs, inútil per construir un niu. L'educació masclista, que tant fa témer la soledat a les noies, però també fa mal als nois. Miro als xavals com utilitzen els seus polzes a velocitat vertiginosa. Semblen tancats en un locutori d'invisibles mampares. Potser estan connectats a través d'un cable que jo no veig. L'èxit de Facebook resideix en una por a estar sols, que ens aïlla de l'immediat i dificulta la consolidació de vincles forts imprescindibles pels canvis socials. Reneguem de les formes d'agrupació que "ens aborreguen", però ens diluïm en les xarxes i patim una por cerval a dissentir en el profund, ens homogeneïtzem intel·lectualment mentre subratllem la nostra singularitat. Hi ha una solitud destructiva i una altra creativa; una companyia fraterna i transformadora, una altra epidèrmica i alienant. Les companyies virtuals fomenten la sociofòbia alhora que es forren. Sota l'aparença de l'empoderament democràtic de la veu, vivim una fantasia de llibertat desdoblada en vigilància, amb sofisticades estratègies de màrqueting electoral, algoritmes dissenyats amb codis victorians de valors, a la història d'Internet perviu la mitologia del geni solitari. Tampoc hem d'obviar que sense l'ajuda de la tecnologia, no podríem comunicar-nos amb familiars desplaçats ni gaudiríem d'amants cibernètics. Fem servir la tecnologia i ella ens fa servir a nosaltres. No accedir a un wifi ens posa histèric i hi ha parelles que miren més el whatsapp que als seus ulls. No parlo de l'extrem patològic, sinó de la vida quotidiana la que hem de protegir. No sabem viure en solitud, però ens empapem d'una solitud líquida, terminal, paralitzant. Hem d'aprendre a viure una mica desendollats per tindre la sensació que no ens estem perdent tant. La realitat és millor, perquè és això, real.

Aloha

Veure Comentaris