Opinió | Jaume Sobrevals: Refem la Nació

Escoltar l’entorn lingüístic ho constata i les enquestes ho corroboren: el català es fa servir cada cop menys. Ens trobem amb una llengua minoritzada, quan hauria de ser el nexe d’unió, inclusió i identitat de tota la gent que vivim no ja a Catalunya, sinó als Països Catalans.

«La llengua catalana hauria de ser el nexe d’unió, inclusió i identitat de tota la gent que vivim no ja a Catalunya, sinó als Països Catalans»

Sovint sentim el lament segons el qual l’arribada nombrosa i contínua de gent d’arreu del món és la causa d’aquesta davallada en l’ús del català. Persistir en aquesta idea no fa més que amagar les causes reals i impedir-ne la solució. En aquest article ens centrarem en la nostra actitud com a catalanoparlants, i deixem per al proper el paper de l’Estat.

Si considerem que el català ha de ser la llengua d’ús habitual, la llengua que cohesiona la comunitat, tenim la immensa responsabilitat de no canviar de llengua amb l’excusa d’una pretesa educació, perquè el que estem fent és marginar l’interlocutor i impedir-li, precisament, que formi part de la nostra comunitat nacional. Tal com deia la Carme Junyent, «no és de mala educació parlar la teva llengua, és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva.»

«No és de mala educació parlar la teva llengua, és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva.»

I havia de ser una catalana nascuda al Perú (tal com li agradava presentar-se), la Rosario Palomino, la que impulsés —juntament amb d’altres persones preocupades per la llengua i la convivència— la campanya de sensibilització lingüística “No em canviïs la llengua”, «per demanar als catalans autòctons que no es deixessin dur per estereotips i prejudicis i una suposada bona educació i que no canviessin la llengua amb els nouvinguts i també nous parlants de català.»

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.