Opinió

OPINIÓ - Montse Garriga: "En resposta a l’article de Vallès Animal Save"

Article d'opinió de Montse Garriga, membre dels Arriers i Arrieres de Cerdanyola del Vallès

Sempre m’han agradat els animals, des de petita. Per això visc amb dues gosses i per això vaig sortir diumenge amb els cavalls dels Tres Tombs de Cerdanyola. Formo part de l’associació dels Arriers i Arrieres des de fa vint-i-cinc anys, i si en soc membre no és tant per defensar les tradicions, sinó sobretot perquè m’agraden els cavalls.

No entraré en una elevada utilització dels termes que els coordinadors de Vallès Animal Save feu servir per humanitzar els animals. Em remeto més aviat a la quotidianitat dels cavalls de l’Associació dels Tres Tombs de Cerdanyola: tretze cavalls que han estat comprats per l’Associació dels Arriers i Arrieres, i que en absolut considerem “coses”. Una “cosa” no té nom, ni història, ni futur. Aquests cavalls, en canvi, tenen tot això. Són el Castanyo, el Tit, el Nerón i els altres cavalls que havien nascut per convertir-se en carn. És el Willy, un cavall d’arrossegament que havia estat deixat de banda en fer-se vell. És l’Ator, de la Granja Rosita, a qui jo mateixa vaig comprar quan el portaven camí de l’escorxador. Alguns d’aquests cavalls ja han mort (parlem de vint-i-cinc anys), però d’altres continuen amb nosaltres i continuaran fins que es jubilin als mateixos camps on ara viuen. També comptem amb nous cavalls, com el Moreno, un poltre comprat igualment en una granja d’engreix. Em sap greu dir-vos que, ara per ara, l’”estat natural” dels cavalls sense raça a Catalunya -animals que van deixar de ser salvatges fa milers d’anys- no és una llibertat romàntica en un territori infinit, sinó la sala d’espera d’un escorxador.

D’altra banda, parlar d’”esclavatge” no només em sembla exagerat, sinó directament ofensiu per les persones (i els animals, si transigim amb la  voluntat humanitzadora) que realment pateixen o han patit aquesta situació. La temporada dels Tres Tombs abasta bàsicament els tres mesos d’hivern. Els desplaçaments a altres pobles es fan en camions, als quals els cavalls pugen sense recança. Una passada acostuma a durar dues hores, o dues hores i mitja. En quant a l’estrés… diria que van més estressats alguns gossos pel carrer, tibant dels collars i bordant el primer que passa. No subestimem la intel·ligència dels cavalls, si us plau, ni la seva capacitat d’aprenentatge, ni la seva enorme força, que els converteix en ingovernables quan s’estressen de debò.

És evident que les persones no som perfectes, en el nostre tracte amb els animals. Però molts i moltes ho procurem i, en el cas d’aquests cavalls, formen part de la nostra vida cada dia, no només els diumenges de Tres Tombs. Treballem amb ells i els guarnim igual que ens guarnim nosaltres. Mantenim vius els lligams d’una col·laboració molt antiga entre persones i cavalls. Ens agrada treure’ls a passejar amb molt orgull pels carrers de les ciutats, d’on la majoria d’espècies animals han estat exterminades o expulsades. I sí, ens omplim la boca amb els protocols de benestar animal… I tant! És del benestar dels nostres cavalls, del que estem parlant.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.

Veure Comentaris