Opinió | Quan Cerdanyola no era una ciutat dormitori

 Amb això del Blues ve gent de tot arreu que diu coses com “Com mola Cerdanyola” o “A Cerdanyola hi ha vida”. Pobrets, no saben res del nostre poble. Ara, l'oci nocturn es redueix a un petit reducte al carrer Sant Ramon, però va haver-hi una època d'esplendor que vull honrar, perquè uns recordin i altres es preguntin com s'ha arribat fins aquesta pobresa cultural. Si has nascut entre els 60 i els 80, et sonaran tot els llocs que nomenaré en cinc blocs. Locals i bars per començar la nit: El Hoquei, la Taberna del Tio Tom, el Quijote, la terrassa de La Torre, Shelter, la Bhoeme, el Classic, l'antic Taxaman, el Bhuda o el bar el Loko. Després es podia anar a omplir la panxa a llocs amb solera i encant com: la Marieta, Can Quinqué, El Gall, el Dimoni Colorao, La Bruixa i els frankfurts Sant Remo i Paco. Per seguir la nit teníem una àmplia oferta de pubs, cocteleries i garitos com: el Kumba, Lord, el J3, el Pirata, el Caché, L´Odd Bar, el Nukuhuwa, el Caribú, el Heaven & Hell, Jam Sesion, El Mal Paso i El Racó. Si volies veure música en directe o anar a ballar teníem una gran oferta amb els: El Ultimo Tren, El Blues, La Sala Corfú, després, El Circus, el mític Dragon Rojo o el Gold Black. Però si el que volies era desfasar i estirar la nit anaves a: El Mundo Canibal, a la Nau, el Mama Mandawa o al Dressden. On ha quedat tota aquella vidilla canalla, inquieta i nocturna? No serà que interessa que Cerdanyola sigui una ciutat culturalment diürna, submisa i dòcil?

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.