Opinió | Relaxeu-vos: España no és tant com diuen

A mi sempre m'han agradat els Estats Units, des de ben petit no sé bé per què. La seva cultura, l'estil de vida i iconografia, he mamat des de la distància l´american way of life. M'agrada el seu patriotisme i l'amor que senten per la seva bandera i costums, m'emociona com canten el seu himne amb la mà al pit. Jo voldria sentir això, però no soc americà. Així i tot, amb només 12 anys vaig passar de dir-me Dani a l'actual Danny. Jo veig la bandera d'Espanya i no em diu absolutament res. Penso que Espanya no és un país de veritat, perquè, a diferència de USA, no s'ha construït des d'un somni de persones que, amb esforç, generació rere generació, han aconseguit ser un gran país. Aquí, de sobte, en un punt de la història bastant recent, va aparèixer la paraula Espanya que aglutinava una extensió de terra i ja està, però sense cap idea ni ideal comú, sense voler ni ser preguntats vam ser espanyols. Diuen que Espanya, va tindre una època d'esplendor i que fou un imperi, però tot això va succeir quan la idea d’Espanya ni existia. La frase es repeteix: “Espanya és mil·lenària”. És un error. Confonem antiguitat de territori amb antiguitat de nació. I en això, les dades fundacionals afavoreixen el país americà. Però vull fomentar això amb fets. Els Estats Units tenen acta de naixement. El 4 de juliol de 1776, les Tretze Colònies van signar la Declaració d'Independència. El 1783 la Gran Bretanya va reconèixer aquesta separació amb el Tractat de París. I el 17 de setembre del 1787 es va adoptar la Constitució, que continua vigent. Va ser un pacte: ciutadans diferents decidint viure sota les mateixes idees. Llibertat, autogovern, projecte comú. Per això cada generació ha crescut amb el mateix relat. Aquest esforç col·lectiu és el que dona noblesa a una nació. Espanya no va tenir aquell moment. Té segles d'història a terra, però no de nació. Va caldre esperar al segle XVIII amb Felip V i els decrets de Nova Planta perquè aparegués per primera vegada el terme formal de Regne d'Espanya. I va ser per imposició, després d'una guerra civil. Després, la Constitució de 1812 va definir per primera vegada la sobirania nacional. Va arribar 36 anys després de l'americana i com a reacció a Napoleó, no com a projecte propi. Aquí no hi va haver mai un “nosaltres vam decidir ser Espanya”. Hi va haver corones que es van unir per matrimonis i decrets. D'aquí ve el problema actual. La prova és a les autonomies. El 1978, al no poder definir què era Espanya, es va cedir competències per mantenir-la unida. El cas català i el basc són els més clars: llengua, educació i policia pròpies. El País Basc fins i tot té concert econòmic. A la pràctica són semi-estats. A Europa ens veuen com un cas estrany: ni federals com Alemanya, ni centralitzats com França. Un país que cada pocs anys es torna a preguntar si es trenca. A això s'hi afegeix l'emigració. En 40 anys Espanya ha passat d'exportar gent a rebre milions d'immigrants que arriben a un país que ni els de dins tenen clar com definir. Sense relat fundacional, sense un 4 de juliol, sense orgull comú per transmetre. Antiguitat de territori no és antiguitat de poble. USA té 250 anys com a projecte polític i per això cohesiona. Espanya té segles de geografia compartida i continua buscant-ne la idea. Les nacions que neixen d'un contracte de compromís duren. Les que neixen d'una herència, es discuteixen. I les que es discuteixen, es desdibuixen. Per tant, pels que diuen "Espanya, esa grande i libre", i pels que diuen "Espanya ens oprimeix", us dic: relaxeu-vos, Espanya només és un constant intent fallit d'estat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.