RELATS - Danny Romero: "Víctimes del fanatisme religiós"

Cada nit, el meu pare entra a la meva habitació. Escolto com s’acosta, fent cruixir el terra de fusta. Sempre ho fa a les fosques, sense encendre els llums. S’apropa al meu llit i s’asseu a un costat. No em diu res. En un gèlid silenci, només trencat per alguns sospirs, s’està una llarga estona en la foscor.

De vegades, puc sentir lleument com m’allarga la mà, quasi el puc tocar. Veure’l així em fa venir ganes de plorar. Llavors crido amb totes les meves forces: “Mama, mama!”, perquè ella m’escolti i vingui amb mi. Però no ho fa. Mai ve. No ho entenc. ¿A cas ja no m’estima? Crec que no arriba a escoltar-me. Estimo el meu pare, però tant de bo, de vegades, també vingués la mare.

A la meva habitació, que és a la part de dalt, tot continua igual: joguines, pòsters, llibres, la meva PlayStation i l’ordinador. Tot està aquí... o hauria de dir allà? No ho sé.

El meu quarto, com que és al costat del dormitori dels meus pares, de vegades els puc sentir parlar. Se’m fa estrany. Ha passat el temps i jo encara tinc dotze anys. És com si sempre tingués la mateixa edat.

Crec que, en el fons, la mare ja no s’atreveix a entrar. Des del dia d’aquell accident, quan un fanàtic religiós va estavellar el seu cotxe contra nosaltres mentre cridava no sé què d’“Al·là és gran!”, el pare és l’únic que pot sentir encara la meva presència. L’únic que entra cada nit, a les fosques, al meu quarto.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.