Relats | Viure a distància

Com que en despertar-se era viu, va fer el que fan els vius: dutxar-se, vestir-se, esmorzar i anar cap a la feina. Tot normal. Tanmateix, sota aquella rutina bategava la sospita que, durant la nit, havia travessat una frontera existencial invisible, com si hagués anat a un lloc d’on encara no havia tornat.

Quelcom havia passat mentre dormia. Se sentia una versió pòstuma de si mateix. Tot i això, hi havia un fet categòric: era aquí, però amb la certesa d’estar complint els deures d’un viu mentre contemplava el món amb la serenitat distant d’un mort.

Caminava pel carrer com per un decorat, i les persones amb qui es creuava semblaven figurants d’un escenari aliè. En demanar un cafè al bar, va observar la tassa com qui examina un objecte antic. Tot el que passava al voltant —el rumor de les converses, la televisió, el picar dels gots— tenia la nitidesa de les coses que ja no són del nostre abast.

La vida, observada des de l’altre costat, era més precisa: colors més vius, sorolls més fins, olors més penetrants. Un mort que torna al territori dels vius no s’enganya amb il·lusions: només percep la matèria del que existeix. Cada paraula i cada gest seu li semblaven tan infructuosos com inexistents.

Al vespre, en tornar a casa, tragué la clau i la mirà estranyat, tot i reconèixer-la. En introduir-la al pany va tenir la impressió que aquest era fet de matèria orgànica, de carn, com si, més que entrar en un habitatge, s’endinsés dins d’un cos.

Després, cada estança del domicili li va semblar una víscera. La televisió, encesa, era com un fetge que segregava els sucs digestius de la realitat. Va seure al costat de la seva dona i va mossegar un sandvitx amb la docilitat d’un cadàver. Va sentir que alguna cosa s’havia complert o estava a punt de complir-se, però ignorava què.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.