Mount Analogue: “No apostar per la cultura és un error, és abocar-te al desastre”

Entre acords de Nirvana i de Jimmy Hendrix, els Mount Analogue es reuneixen al Wheel Sound Studio, al carrer Reis de Cerdanyola del Vallès. Envoltats d’acords i melodies reflexionen sobre la recerca d’una cançó melòdicament perfecta i l’estat de la música a la ciutat. A la guitarra i amb un gran joc de veus, Rafa i Txosse, juntament amb la base rítimca de Dani i Kandro, el grup ha presentat el seu primer treball. Per a ells, sense cultura l’únic destí possible és el desastre.

 

Què és el que us ha portat a engegar el projecte?

Txosse: Portem a la música des de l’adolescència i al final és una necessitat. Quan estàs en l’impàs de no tocar, tens la necessitat de fer-ho, forma part del nostre ADN: tenir una banda i tocar.

Rafa: Estem tot el dia fent coses útils i tenim la necessitat de fer coses inútils [somriu]. Des del punt de vista de la utilitat no serveix per a res però és un símbol de rebel·lia tenir un grup avui en dia: “Venim aquí a perdre el temps.” Vinc aquí a destrossar-me els timpans.

Txosse: L’estona que passes aquí et fa oblidar la resta, és una desconnexió. És teràpia.

 

Quina part de l’obra de René Daumal que us dóna nom, “Le Mount Analogue”, es reflecteix en el vostre grup?

Rafa: Al principi ens anàvem a dir ‘Yucatán’, tenim tres assajos gravats amb aquest nom.

Txosse: Bé, perquè havíem de posar algun nom a la carpeta del projecte [riuen tots].

Rafa: La idea del llibre de René Daumal em semblava molt interessant: es tracta d’un grup de persones que busquen una muntanya que no existeix però sí que existeix. És com una dualitat que les coses poden existir i no existir al mateix temps. Tenir una banda en realitat no és res, perquè busques una cosa que no existeix que és una cançó. Durant molt de temps la tens al teu cap, dóna voltes, no existeix. El procés és el que importa.

 

Es pot aconseguir una cançó “melòdicament perfecta” com us proposeu?

Txosse: Això ja ho van fer els ‘Beatles’, ja està inventat des del meu punt de vista.

Rafa: Mai he tingut algú a prop que em transmetés la passió pels ‘Beatles’. M’agrada cent mil vegades més ‘Nirvana’ o ‘Green Day’. Són més perfectes les seves cançons, que són amb les que vaig començar. Des del meu punt de vista, no existeix la cançó perfecta, existeix la cerca de la perfecció.

"Al final quan agafes la guitarra o el baix transmets el que tens al cap, el que has absorbit durant la teva vida"

Què aporta el vostre grup a l’escenari musical actual?

Txosse: És una mostra del que escoltem cadascú individualment. Al final quan agafes la guitarra o el baix transmets el que tens al cap, el que has absorbit durant la teva vida. El que escoltes al CD és el producte del moment actual en què estem i amb la música que hem escoltat al llarg de la nostra vida i les sensacions que tenim al moment, surt del nostre fetge.

Rafa: Ens posem a tocar i el que surt, surt. Sempre que un artista s’expressi, aportarà coses noves, li surt de dins.

Txosse: És una cosa que nosaltres hem rescatat: els ordinadors s’han carregat la música en molts aspectes. Un d’ells és que la gent compon i li ensenya a la banda i se l’aprenen. Llavors perds moltes coses. Quan quedes amb quatre amics i deixes que flueixi, surt quelcom original, de dins. És el que aportem.

Rafa: És art, una finestra a la transcendència. Quan la cançó et diu alguna cosa que tu encara no saps. Ens seria molt més rentable fer quatre hits, en la línia del que sona actualment, assajar-ho fins que quedi perfecte i publicar-ho a les xarxes socials. Però si fas això el teu esperit, a poc a poc, es va evaporant.

 

 

Fins a quin punt les experiències musicals que heu tingut en el passat les podeu aplicar a Mount Analogue?

Rafa: Tots els grups en què he estat funcionen així. He tingut la bona sort de no estar en cap grup que no actuí així.

Txosse: He estat en grups que funcionaven així i he vist la part negativa quan deixaven de funcionar. Quan ho fa tot un i és un producte dissenyat de casa o fas que la música et surti del cor i és un concepte molt diferent.

Kandro: És un projecte diferent. Estava acostumat a tocar amb grups amb més volum, més greus i l’experiència és diferent. És una més per al currículum [riu].

Rafa: A les altres bandes, la gent tenia les seves coses i no era la seva aspiració. M’he emportat viure les gires, les gravacions sense cap tipus de pressió.

Txosse: Hi ha bandes que viuen obsessionades amb l’èxit i amb tenir milions de visites, viure de la música, enriquir-se. Per mi, una sola persona que es pugui identificar amb la nostra música i li agradi, ja és triomfar. Quan les bandes s’obsessionen amb l’èxit, la música perd valor perquè no surt tan autèntic.

 

"Hi ha quelcom físic en la música, és alquímic quasi, recorda que la vida té sentit."

 

En la vostra cançó, Where Our Hearts Sing, dieu que la banda és on el vostre cor s’escalfa. Què significa la música per a vosaltres?

Txosse: Sense música em moriria directament. És el pa que menjo, visc d’ella. M’ha salvat la vida diverses vegades i m’ha fet sortir de situacions difícils. En moments complicats, tenir un moment per quedar amb els amics i tocar et dóna perspectiva, un impuls d’energia. És el 80% de la meva existència.

Rafa: Et poses una cançó ben feta i se’t posen els pèls de punta. Hi ha quelcom físic en la música, és alquímic quasi, recorda que la vida té sentit. Si tens la sort de poder jugar-hi, és fantàstic. A casa em puc passar 30 minuts improvisant en el piano, perquè la sensació que canviar un acord et genera un estat o un altre em reconforta.

Txosse: Qui té un grup de música i ha anat a tocar fora sap el que es perd la resta. La felicitat que et genera veure gent que gaudeix amb les teves cançons difícilment te la pots imaginar si no ho vius. A més, tens amics per tot arreu, crees vincles.

 

Un dels temes sobre la taula de debat a Cerdanyola és la manca de sales musicals i d’un espai municipal per organitzar concerts. Per on creieu que passa la solució?

Txosse: L’Ajuntament ha mostrat que volen canviar la situació i ens han comentat que durant la legislatura hi posaran remei. Cerdanyola necessita una sala de concerts pública. Hi havia el Casal de Joves i el Circus, però van tancar. Una ciutat com la nostra que farda de ser ciutat de músics, que es posa la medalla amb el Festival de Blues i es troba amb que en realitat no hi ha una sala de petit format. Durant molts anys s’ha notat que la cultura musical de la ciutat ha minvat molt. Si retalles en cultura, el resultat és el que tenim ara: molt pocs grups de música a la ciutat.

Rafa: A Gavà no tenim ni el Wheel Sound Studio [l’estudi de Txosse Ruiz a Cerdanyola]. Quan para de girar la roda, si tens un govern populista que és el que hi sol haver avui en dia, que mana no en base a uns ideals sinó com a resposta al que demana a la societat, el que passa és que sense bandes ja no fan falta sales d’assaig. No apostar per la cultura és un error, és abocar-te al desastre. Tothom està d’acord amb què hi hagi biblioteques i el mateix hauria de passar amb les sales de concert. Parlem de cultura i d’oci dels joves. A Gavà han d’agafar transports per poder veure concerts, anar a discoteques.

Txosse: Aquí també. Sembla que interessa que Cerdanyola sigui una ciutat dormitori i que la gent hagi de sortir fora.

Kandro: Ara es nota més: sense el Casal, ni el Circus. Cada vegada va a menys.

Txosse: Si no fomentes les coses, la gent marxa.

 

"A finals dels 90 al Casal de Joves hi havia una ebullició bestial i ara marxen fora."

 

Com veieu l’escenari musical actual a la ciutat?

Kandro: Hi ha bandes però aquí no toquen.

Txosse: De bandes que facin coses les pots comptar amb una mà. A finals dels 90 al Casal de Joves hi havia una ebullició bestial i ara marxen fora.

Kandro: Sempre he assajat fora, aquí no hi ha lloc.

Txosse: Si hi ha una sala de concerts pots muntar un concert amb un grup de fora i que després et convidin a la seva ciutat i així retroalimentar-se. Dóna moltes possibilitats que ara mateix no tenim. A Cerdanyola tenim Aldrin i Collins i Cronopios però amb una mà els pots comptar. S’ha de començar a potenciar un altre cop.

 

Quin és el vostre pla de futur? Cap on creieu que us porta aquesta aventura?

Txosse: El pla de futur és gaudir de la música.

Rafa: Vull una banda amb la idea de fer discs que tenia ‘Radio Head’. Està de moda treure un single i després un altre i es perd la possibilitat de posar-te com a banda i fer un disc que tingui un sentit. No faràs una entrega intel·lectual, emocional i, fins i tot, pràctica, agafar harmonies i efectes per fer només una cançó.