Coronavirus, punt i a part

Aquesta nit ha estat llarga, amb moments d’insomni, d’incertesa, de por... Una nit agitada amb instants on he sentit parar-se la respiració i on ha estat tan real l’ofec, que he viscut realment un malson. Avui he somiat amb persones que conec i altres que no, i he descobert en el seu silenci el seu patiment, i he esbrinat en els seus ulls aquella inquietud de qui no sap, de qui està atrapat i vol escapar però no sap on... I anant un xic més enllà, m’he topat directament amb el desconsol de persones, veïns i amics que sofreixen el dolor de primera mà i veuen com marxen els seus éssers estimats d’una manera infame, injusta, i en soledat, sense el contacte d’aquella mà familiar que ens acarona, que ens reconforta i ens ajuda a fer el pas, a acomiadar-nos i a poder marxar en pau... Estic trista, decebuda, i penso com ha succeït tot... Com el dia ha esdevingut negra nit d’una manera tan cruel i ens n’ha fet partícips a tots.

Vull però, despertar-me diferent, no en negre, sinó en gris i acolorir aquest quadre, i pintar-hi alguna flor de primavera, ja que tinc la certesa que tots junts podrem revertir aquesta temeritat i de retruc canviar el món, i que tots els esforços individuals de l’avui s’uniran en un per poder vèncer i després créixer, perquè de les cendres poden reeixir noves flames i podem aprendre allò tan essencial que ens fa persones, valorant, estimant i ajudant a tots aquells a qui tenim al costat. La vida és un aprenentatge diari, i ens concedeix oportunitats per a poder-ho fer.

Avui tinc sentiments de força, lluita i coratge, perquè tots aquests herois dempeus que avui acompanyen als nostres éssers estimats són l’exemple de la llum del nostre demà.

Per això...Un Gràcies a tots!