CRÍTICA TEATRAL Víctor Cortada
L'APUNT DE TEATRE | «Darme quiero a entender sin decir nada»
L’adaptació de Paco Mir d’El perro del hortelano porta a l’Ateneu una comèdia àgil i plena d’humor que demostra la vigència del teatre de Lope de Vega quatre segles després
Pot un clàssic teatral funcionar quatre segles després? Com es pot acostar al públic actual mantenint intacte el seu llenguatge? El perro del hortelano arribava dissabte a l’Ateneu amb humor, ritme i una manera particular d’encarnar el text original sense renunciar a la mètrica del Siglo de Oro.
Una comèdia d’embolics i metateatre (teatre dins del teatre) que recupera la història de Diana, comtessa de Belflor, atrapada entre l’amor vers el seu secretari Teodoro i les diferències que els separen. Amparo Marín, Manuel Monteagudo, Paqui Montoya i Moncho Sánchez-Diezma donen vida als personatges d’una trama plena d’amors creuats i enganys.
Sota l’adaptació de Paco Mir, el text de Lope de Vega conserva el vers original, amb una posada en escena molt àgil i juganera. Els quatre intèrprets assumeixen diversos personatges i encadenen canvis de registre constants, en un muntatge que troba la seva força en el ritme, la gestualitat i l’humor. L’escassetat d’elements escènics es converteix en el gran recurs de la funció, obligant l’elenc a resoldre situacions amb enginy i donant peu a alguns dels moments més còmics de la representació.
El perro del hortelano troba una manera de continuar parlant al públic actual sense necessitat de deixar enrere la seva forma original. Demostra que, quatre segles després, Lope de Vega encara es pot entendre, fer riure i sorprendre sense haver de dir res diferent, sinó simplement trobant una nova manera de fer-se entendre.
[r.2]
Afegeix TOT Cerdanyola com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.