Alex Vega: “M’encanta la decadència, i aquí en som reis”

Alex Vega, actor i monologuista, ha portat el seu espectacle Los Chandals al sol al Teatre Eixample aquest estiu. Entre Madrid, Cerdanyola i Barcelona, xandalls, iaies, pantalles gegants i referents que van dels 80 a 'Cuarto Milenio', parla d’un humor que remou, d’un públic que juga i d’un mateix convertit en fals gurú.

Ets un fals gurú?

—Jo faig de mi, jo soc un fals gurú. Tot el gamberro que puguis imaginar, sent bona persona, aquí hi ha la màgia. L'espectacle són parts de mi, perquè dins meu hi ha moltes veus, moltes persones. We are the world, tio. Gorrejo tabac i de cop, estic cantant com els àngels. Porto a sobre 20 xandalls posats, i me'ls vaig traient tots durant l'espectacle. A veure si m’aprimo, carinyo, i de tant suar baixem una micona. Treure’s els xandalls, un simbolisme? El significat posa-li tu, amor meu.

El títol és...

—Un joc de paraules amb Los lunes al sol. Que a la peli hi ha atur?, jo, pitjor, perquè estic a l’atur i, a sobre, vaig amb xandall. És una crítica als ninis?, no, no ho sé, no busco el sentit a les coses.

Vas amb xandall?

—Em vesteixo com un captaire o em vesteixo com si fos de Marbella; no tinc un punt intermedi. I sí, porto xandall. Amb xandall em sento protegit… Sincerament?, jo creo, i després que la gent pensi el que vulgui.

A poc a poc m'estic trobant amb aquest Alex que cada cop li dona tot més igual. Quan escrius el monòleg, et preguntes: agradarà al públic? Ara ja he passat aquest punt. He sortit de la meva zona de confort. No vull que li agradi, vull que el remogui.

 

A poc a poc m'estic trobant amb aquest Alex que cada cop li dona tot més igual.No vull que li agradi, vull que el remogui.

I l’ espectacle?

—Un poti-poti, la mateixa barreja que soc jo. Una mica de Diario Patricia, de Cuarto Milenio, de Callejeros..., un esperpent de persona. Aquest espectacle ja té quatre temporades i, en lloc d’evolucionar als teatres de Madrid, ha degenerat.

M’encanta la decadència i aquí, a Espanya, en som reis. Som capaços de deixar la parella en directe al Diario de Patricia a canvi d'un sandvitx de xòped. En faig crítica i al mateix temps, elogi. Molts còmics es posen amb la gent per fer humor, jo en tinc prou amb mi mateix. Enriure'm de mi m'agrada i a sobre em paguen per fer-ho.

Tant mòbil i tantes merdes... Si et pares a mirar, com faig jo ara, veuràs que davant tens una grua i que aquesta grua és clavada a la mítica fotografia de la grua de Nova York, només que en aquesta hi ha ocells i no persones. Amb mòbil, ni ocells ni grua, no hi ha res. Pregunta’t què carai estàs fent?, viu, gaudeix, pensa... tu, pots.

Què hi trobarà el públic?

—Reflexió, passant-ho de puta mare. Només entrar al teatre, es toparà amb una pantalla gegant i tres opcions diferents per escollir. En qualsevol moment et puc treure a participar, interactuo molt. A vegades, no sé ni jo el que passarà. Los Chandals al sol és un espectacle molt col·laboratiu, d’interactuar amb el públic, en una sala per a tres-centes persones.

És per a tothom?

—El meu tipus d'humor abraça totes les generacions. Vaig néixer el 1995, però havia d’haver nascut als 80, m’encanta aquesta dècada. Molts dels meus referents són d'aquells anys, tinc un punt de vista crític amb la societat d'ara; a l'espectacle, toco molts punts que poden connectar amb generacions diferents. Hi ha molts moments en què interacciono.

Tu ets l’espectacle?

—Jo soc art. Actor, cantant, còmic i director, també. Soc de tot i faig de tot. He vingut en aquest món per compartir art i fer aquest planeta millor. Vaig estudiar teatre musical, amb la intenció de cantar i actuar, i més tard, interpretació i després, a prendre pel sac tot: em poso a còmic.

Com ha evolucionat l’espectacle?

—Tot són vivències; quan vaig començar el monòleg, anava rapat i duia bigoti. Ara, tinc els cabells llargs. He evolucionat com a persona, en realitat potser he anat cap endarrere. Quan vaig estrenar l'espectacle a Cerdanyola, a l'ACME, era totalment diferent del d'ara. Era un monòleg amb guió i una mica d’improvisació. Quatre temporades després el públic és el protagonista. Des del primer moment hi ha interacció, inputs continus i impulsos sense parar, sense cap marge a l’avorriment. Aquesta, bàsicament, és la idea.

Jo crec que el meu humor connecta perquè és per tots. I cada dia millora perquè ja no tinc por. Faig el que em surt. Si et remoc una mica, ja m’està bé.

Els teus referents són...

—Lina Morgan, Lina Morgan ho és tot. I Pepe Rubianes, és clar. Dius que va actuar a Cerdanyola? Uau, vaig néixer massa tard. Superimportant com a referent: Yolanda Ramos, que és de Cerdanyola i també viu a Madrid. I Abril Zamora, vam coincidir fa poc en uns premis, i l’Octavi Pujades. També el director, Félix Sabroso.

Que fas aquest estiu?

—He estat actuant al Teatre Eixample tots els divendres de juliol. Actuaré també tots els divendres d’agost. Aquest estiu he presentat un curtmetratge protagonitzat per la meva iaia Mercè, al festival de curts del Masnou. Fa cinc anys vaig marxar de Cerdanyola a Madrid, buscant el somni, i de sobte, el Teatre Eixample Teatre, la sala de monòlegs més important de Barcelona, ens ofereix tot l’estiu. Ara visc entre Madrid i Barcelona.

Cerdanyola és...

—És el meu poble. Quan baixo tinc una sensació molt maca, menys quan tiren el puto cine. Vaig estudiar al Ramon Fuster. He rodat un curt sobre la meva iaia Mercè i l’he presentat aquest estiu al festival del Masnou, a la platja d’Ocata. L’Octavi Pujades era membre del jurat. No vaig arribar a temps, per inscriure’m al Fantosfreak. Soc de Cerdanyola tota la vida i vaig ser molts anys capità d’handbol Cerdanyola.

Amb set anys m'amagava al darrere del teló del Teatre Ateneu quan havia d'actuar, i ara, quan penso que estic en un teatre gran, a Barcelona, amb la meva obra, m'emociono.

Amb set anys m'amagava al darrere del teló del Teatre Ateneu quan havia d'actuar, i ara, quan penso que estic en un teatre gran, a Barcelona, amb la meva obra, m'emociono. En realitat, m'emociono per tot, diverses vegades al dia. Em passo els dies plorant d'emoció per qualsevol cosa.

I la família...?

—Jo no seria res sense la família. M’han ajudat i m’entenen. Així i tot, la iaia Ramona sempre m’avisa quan al supermercat bonÀrea estan buscant dependents. Ni de conya.

Més info: Alex Vega estrena “Los chandals al sol”, cada divendres, al Teatre Eixample

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.