Feliu Riba: "Em fa molta il·lusió fer el pregó perquè porto 64 anys vivint a Bellaterra"

Parlem amb el que serà el pregoner de la Festa Major de Bellaterra 2018

 

Feliu Riba va arribar amb 26 anys a Bellaterra. I se'n va enamorar. Provinent de Sabadell i de la indústria del tèxtil, els primers anys només hi estiuejava però recent casats amb la Pepita, van decidir instal·lar-s'hi definitivament.

 

    

Conegut per a molts com el senyor Riba, va celebrar els 90 anys el mes passat i, enguany, ha estat l'escollit per pronunciar el pregó de la Festa Major de Bellaterra 2018. A la seva edat, Riba viu a la zona de Can Llobet, tocant a Sant Quirze, "al turó més alt de Bellaterra". Li preocupa el medi ambient i li agrada el tenis. Quan li pregunto sobre aquesta última afició em diu: "ara he estat una temporada sense poder-hi jugar, però encara hi penso tornar". El seu equip de tenistes es diu "La Joventut Acumulada" del Cercle Sabadellès.

 

 

  

Senyor Riba, vostè serà el pregoner d'aquest any! Com va rebre la notícia?

Feliu, Feliu...home! Sí, la veritat és que m'ho van proposar. Jo no estic acostumat a enraonar amb tanta gent davant però, bé, em va fer il·lusió perquè porto 64 anys vivint a Bellaterra.

 

 

 

Amb quina edat va arribar a Bellaterra?

Amb 26 anys. Els quatre primers anys només veníem a l'estiu, però després ens va agradar tant, que vam estar en dues cases diferents fins a construir-nos aquesta, on estem ara. Des de llavors ens va enamorar Bellaterra i per això ens vam quedar.

  

 

 

Quin any era això?

El 54. Jo em vaig casar el 53 i el 54 ja tenia a la senyora embarassada. A Sabadell feia més calor i ens van dir: "tasteu l'aire de Matadepera - que Sabadell tirava molt cap a Matadepera - o de Bellaterra". Però Matadepera tenia l'inconvenient que només hi havia un autobús al dia que anava i tornava i, en canvi, Bellaterra tenia l'avantatge del tren. Per arribar de Sabadell a Bellaterra havíem de passar per un camí de terra horrorós. Quan plovia no s'hi podia anar i havíem de donar la volta per Cerdanyola. Llavors tardàvem tres quarts d'hora en fer tot el recorregut i, a més, el camí tenia un pas a nivell sense guàrdia ni barreres. Ens jugàvem la vida cada cop que hi passàvem...

 

 

  

  

Com era la Bellaterra del 1954, explicat en un parell de pinzellades?  

Una cosa tranquil·líssima... A l'estiu érem 60 famílies que vivíem aquí, però a l'hivern érem 12 o 13 només! Llavors era un paradís de tranquil·litat i de vegades semblava avorrit i tot, perquè no teníem televisió ni tantes coses, la ràdio era el màxim que teníem. D'aquí ens va agradar això, la tranquil·litat i l'aire que s'hi respirava... allunyat del fum de les fàbriques de Sabadell, que embrutava tant l'aire a través de les xemeneies. Ara no sé com tenim l'aire a Bellaterra perquè, si llavors passaven 30 cotxes al dia, ara en passen més de mil! La veritat és que hi ha hores que no pots anar amunt i avall de tants cotxes que hi ha i suposo que això deu contaminar una mica l'aire... ens l'hauríem de fer repassar per saber com està.

 

 

  

  

Ha estat feliç en aquest indret?  

Felicíssim. Molt feliç. De fet, jo sempre he estat feliç, tinc un caràcter que busco les coses bones. No m'enfado mai. Això m'ho diuen tots els que em coneixen i és veritat. Aquí hi vaig trobar la senyora, la companya, que era com jo i el nostre primer fill ja va néixer quan estàvem aquí a l'estiu. Hi ha una anècdota que diu que quan la Pepita es va posar de part eren les dues o les tres de la matinada i em va dir: "correm cap a Sabadell, Feliu, cap a la clínica!". I jo vaig agafar el cotxe però no se m'engegava. Llavors els cotxes eren més aviat vells i, quan no fallava el pneumàtic, fallava la biela, i així. Llavors vaig despertar al meu cunyat i al meu sogre - que vivien a la caseta del costat - perquè em tibessin el cotxe! I van tibar, amb la Pepita - "ai, ai, ai!" - i anar tibant fins que vam arribar a la clínica de Sabadell sense parar el motor (riu).

 

 

  

  

La seva nissaga és molt extensa. Ens pot aclarir l'ordre de tots els seus fills?  

I tant. El primer és el Josep Maria, després el Fèlix, el Carlus, el Jordi - vinga nens! - i la cinquena ja va ser la nena, la Rosa Maria. Quan la vam tenir, després del part - perquè abans no podíem saber si seria un nen o una nena - la meva senyora em va dir: "porta-me-la, ensenya-me-la!", no s'ho creia. El sisè va ser el Toni i l'últim el Lluís. Tots de cinquanta anys en amunt ara! Ja m'estic plantejant, per quan siguin grans, quina residència els hi busco, ha ha ha!

 

 

  

Tots han crescut, com diu vostè, al "turó més alt de Bellaterra"?  

Sí, al més alt i a l'últim, perquè aquí davant ja comença el bosc de Sant Quirze. Quan vam venir aquí a viure tots em deien: "però què feu allà dalt?". No hi havia cap casa i tota la zona de Can Llobet es va fer després. I a la Pepita també li deien: "allà sola estaràs?", però ha estat la més feliç del món.

 

 

No es va sentir mai abandonada tan amunt?  

No, mai! Havies de tenir cotxe, això sí. I vam tenir la sort que es formés l'escola Tagore, perquè sinó havíem de dur els nanos a Sabadell. De fet, des que es va fundar el Tagore - fa cinquanta i pico d'anys -, que no ha faltat mai un Riba a l'escola! Ara ja només hi van dos néts, però amb cinquanta i pico d'anys sempre hi ha hagut algun Riba allà dins. La meva senyora, quan sortíem de viatge també estava bé, però només volia que tornar a casa perquè aquesta casa se la va fer a la seva mida. Jo havia de sortir cada dilluns de viatge per la meva feina de vendes a l'empresa que va fundar el meu pare - Tèxtil Riba - cap a Galícia, cap a Sevilla... i tornava el divendres.

 

 

  

  

Déu n'hi do.  

Sí... al final quan vam plegar ara fa 10 anys és perquè ja es notava que anava de baixa, canviaven moltes coses, hi havia la competència de la Xina... I això de fer viatges cada setmana era al final. A l'inici, quan vaig començar, feia viatges de 2 o 3 setmanes, o fins i tot un mes sencer havia arribat a estar fora. Pensava: "arribaré a casa i els nens no em coneixeran", però bé. Per això, quan ens fèiem la casa, qui venia a la visita d'obres era ella i tot s'ho va muntar al seu gust. Jo el que feia era pagar! I molt bé, perquè hem estat molt feliços i ara també l'aprofitem per fer rodatges d'anuncis i així. L'últim que es va gravar va ser l'anunci de La Grossa de Sant Jordi, que es va fer tot aquí a casa. D'això se'n cuida el meu fill Josep Maria, que té una empresa de publicitat.

 

 

  

  

Feliu, no li vull fer massa preguntes per no revelar el que dirà al pregó! Ens pot o vol avançar alguna cosa més?

Mmm... no! (riu). Tinc molts apunts però encara me'n falten uns quants. Parlaré de l'Hostal, del Club... però bàsicament el que diré sortirà allà. Espero que passem un ratet bé i que la gent jove que no coneix la història de Bellaterra pugui conèixer alguna cosa de tots aquells que estàvem aquí "aïllats".

 

 

  

  

Ens veiem a la plaça el 7 de setembre doncs!

Sí, un ratet a passar-ho bé. Entre tots, ens ho farem tot. Fins llavors si Déu vol!