Abril Zamora, actriu cerdanyolenca: "Mai m'havia sentit tan lliure artísticament"

Abril Zamora, actriu, guionista, dramaturga i directora cerdanyolenca ha actuat recentment a la pel·lícula internacional "La vida por delante" amb Sophia Loren, a la darrera sèrie de Netflix "El desorden que dejas" i està treballant en una nova sèrie que estrenarà l'any que ve a HBO i que ha escrit, dirigeix, i protagonitza ella mateixa. Això, però, no és tot. L'artista, de potencial innegable, ens ho explica en aquesta entrevista amb el TOT.  

 

Tot va començar aquí, a Cerdanyola. Feies classes de teatre a l'Ateneu.

Encara que des de molt petita ja sabés que volia ser actriu, no em vaig apuntar a l'Ateneu fins que vaig tenir tretze anys. Aquesta va ser la meva primera introducció al món del teatre. Vaig aprendre allà, amb dos professors que eren bessons, i en tinc molt bon record perquè, tot i que crec que no vaig arribar a fer cap obra, vam fer com un espectacle de Nadal que va ser molt divertit. Més tard ja vaig estudiar interpretació en cinema i televisió a diferents cursos a Barcelona i vaig estudiar a l'escola que tenia Manuel Lillo. Al final, però, he anat trobant el meu camí a poc a poc a Madrid, on visc ara. 

Fa unes setmanes s'estrenava "La vida por delante", una pel·lícula que narra com una supervivent de l'Holocaust acull un nen que viu al carrer i que, a més, protagonitza Sophia Loren. Com és treballar al costat d'un mite com ella?

El primer dia que havia de gravar amb Sophia Loren no vaig poder dormir. Estava totalment espantada perquè jo estava treballant amb un idioma que no era el meu, era italià, i m'anava a enfrontar a aquest tros de diva que és ella! Però quan la vaig conèixer va ser molt humil i molt simpàtica i d'alguna manera això va fer que caigués el mite, en el bon sentit, clar. Vull dir que vaig descobrir a una actriu molt humana i insegura, com jo, que tota l'estona pensava en si ho estava fent bé. Jo sóc així, molt exigent, i d'aquesta manera vam trobar un vincle i sempre estàvem juntes. Tampoc ens enteníem molt bé, no parlem el mateix idioma, i ella sempre em deia coses a cau d'orella fins que un dia em va dir: no t'estàs assabentant de res, no? (riu). Al final, com que el meu personatge és molt energètic i domina molt les escenes, si m'hagués deixat menjar per Sophia Loren, no hauria funcionat. Així que vaig haver-m'ho de creure moltíssim i pensar que estava a la seva altura. I encara que sigui un tòpic, en aquella producció vam fer una pinya molt familiar, que al final és del que parla la pel·lícula, de trobar una família i encaixar encara que no sigui la teva pròpia família de sang. També crec que el director es va obstinar que ens portéssim bé entre nosaltres per poder donar aquest resultat a la pel·lícula.

Com arribes a interpretar un paper en una pel·lícula tan especial com aquesta?

Tota l'experiència de "La vida por delante" va ser molt estranya per a mi. Quan em van trucar per fer la prova jo no vaig voler, perquè no parlo italià i com a actriu podré fingir que sóc moltes coses, però fingir parlar un idioma és una cosa molt més difícil. Però el director de la pel·lícula, Edoardo Ponti i que és el fill de Sophia Loren, va insistir molt en que em gravessin una prova. Llavors, amb una amiga que és coach italiana em vaig preparar la prova i la vaig passar, i en vaig passar una altra, i una altra... Fins que vaig acabar a Roma coneixent al director i passant l'última prova. Tot va ser molt de sobte i em sentia com: què faig jo en una pel·lícula internacional amb Sophia Loren?

Ara estàs treballant en una nova sèrie de HBO que s'estrenarà l'any que ve, "Todo lo otro" i que has escrit, dirigeixes i on ets la protagonista. Què ens pots explicar d'aquesta producció?

La plataforma HBO ha confiat en una idea de sèrie que és molt personal per a mi. Són vuit capítols de mitja hora cada un i que parlen sobre l'estranya sensació que tenim quan ja passem dels trenta, però ens seguim sentint una mica adolescents. Parla sobre aquell moment de la vida on notem que no encaixem, que la vida no ens dóna el que esperàvem, quan sentim frustració entorn del treball, a l'amor i a les relacions personals i sexuals. A més, és molt especial perquè els meus amics de la sèrie són els meus amics actors de la vida real. He tingut l'oportunitat de treballar amb molta gent del meu entorn. Puc dir que ha començat el projecte que per mi, és el més important que he fet mai.

Per què dius que és el més important?

Perquè en aquest projecte estic completament sola, l'he fet tot jo des de zero. I tampoc és només per la difusió internacional que tindrà el projecte sinó també perquè no he tingut límits a l'hora de crear aquesta història. Tant HBO com la productora Mandarina m'han donat molta llibertat en la creació i han potenciat moltíssim la meva autoria. Mai m'havia sentit tan lliure artísticament. No m'han posat traves ni límits i ja se sap que quan treballes en algunes plataformes solen limitar una mica algunes parcel·les, però jo he pogut contar la història com l'he volgut contar.

També has escrit Señoras del (h) AMPA i has estat guionista del fenomen televisiu Élite. A més has escrit, posteriorment, una novel·la sobre la sèrie. Ets polifacètica!

I ja vaig per la tercera temporada de la novel·la! El que sóc és molt pesada, sempre ho dic (riu). Jo sempre vaig voler ser actriu però també vaig adonar-me'n que escriure era una part molt divertida. I quan vaig començar a fer direcció d'actors també m'encantava, però quan la gent em demana què prefereixo fer de les tres coses contesto que per mi són coses que van molt de la mà. Jo dirigeixo des de l'actriu que sóc, escric des de la directora que sóc i actuo des de mi mateixa. No em resulta estrany fer-ho tot perquè crec que tot parteix del mateix lloc. Això d'escriure les novel·les de Élite i guionitzar alguns episodis de la sèrie per mi va ser una experiència molt maca, va ser sortir totalment de la meva zona de confort. Quan em van trucar de l'editorial Planeta jo mai havia escrit una novel·la, però van confiar tant en mi que ho vaig veure com una oportunitat. La primera es va vendre molt bé, sobretot fora d'Espanya, i ara la segona part s'ha publicat fa un mes. Ja sabem que Élite tracta sobre uns adolescents molt populars i que tenen molts diners però les novel·les se centren en els estudiants de la classe que a la sèrie no surten tant i són menys populars. Així que als llibres he pogut explicar una vivència un poquet més personal i més propera a mi.

A Cerdanyola, a més, vas començar com a Abel i després vas interpretar papers d'actor en sèries de televisió d'èxit com Los Serrano, Los Hombres de Paco o Hospital Central. De fet, vas interpretar el teu primer paper com a actriu a Vis a Vis. Com ha estat tot aquest procés?

És complicat. És veritat que la Luna de Vis a Vis va ser el personatge amb el qual realment em vaig sentir lliure interpretant perquè abans, quan jo interpretava a personatges masculins, interpretava sobre una cosa ja interpretada. Llavors estava molt pendent d'ocultar la meva vertadera identitat i era molt complicat. Amb Vis a Vis em vaig llevar totes aquestes capes i vaig actuar tan sols pendent del que havia de fer el personatge i va ser tot un gust. Jo era molt fan de la sèrie durant la primera i la segona temporada i quan em van trucar per participar en la tercera va ser com un regal. A més, vaig començar amb un personatge que no tenia molta força fins a prendre cada vegada més rellevància. Va ser un gran aprenentatge perquè a causa d'això jo estava travessant per un moment personal complicat i molt important per a mi.

Ara sembla que estiguis en la teva millor etapa, se't veu feliç.

Al final, tothom vol ser la millor versió de si mateix i jo també vull ensenyar al món la meva millor versió que és la de ser sincera amb mi mateixa i mostrar-me així com sóc. D'ençà que he començat a fer-ho, sembla que el destí tenia preparat per a mi un munt de regals. A mi no m'importa parlar de la transsexualitat, però és una cosa que no em defineix com a persona perquè és una característica com pot ser el fet de ser alta o rossa. El que passa és que, encara que no sigui la meva obligació, sí que és el meu repte personal ajudar a la visibilitat. És molt encoratjador quan els pares i mares de nens i nenes trans m'escriuen dient que els dóna molta esperança veure'm feliç i treballant. Crec que aquest és el millor regal que em pot donar el fet de la meva presència en llocs públics.

T'estàs convertint en un referent del col·lectiu?

La gent sempre m'ho diu, però a mi no m'agrada considerar-me un referent de res perquè no intento representar a res més que a mi mateixa. No hi ha moltes persones trans en actiu i que a més, siguin figures públiques, i això inevitablement em col·loca com a un referent. Així i tot em sembla massa responsabilitat! Intento fer-ho tan bé com puc i sempre intento parlar del tema tant en el meu dia personal com a la feina per ajudar a la normalització i visibilització del col·lectiu.

Com ha evolucionat l'audiovisual a l'hora d'incloure el col·lectiu LGTBI en les seves produccions? Creus que està canviant o encara queda molt camí per normalitzar que es contractin a actrius transsexuals per a interpretar papers de dones cisgènere?

Crec que encara queda moltíssim camí, però també crec que també estem en el camí correcte. Per exemple, jo acabo de fer la sèrie de Netflix "El desorden que dejas" i és la primera vegada que interpreto a un personatge que no posa "trans" a cap lloc. Per mi això simbolitza un petit pas endavant dins l'audiovisual. Del col·lectiu LGTBI, els personatges homosexuals cada vegada estan més normalitzats. Desafortunadament, però, les seves trames van generalment centrades en el fet de que siguin trans, gays o lesbianes. A més, transsexuals masculins n'hi ha poquíssims en la ficció i crec que hauríem de començar a integrar-los més dins les històries. Les productores no s'acaben d'arriscar amb aquests personatges. Espero i tinc la il·lusió que arribi un moment en el qual una productora pugui trucar a un actor o actriu independentment de si és cisgènere o transsexual i només perquè aquella persona els encaixi com ells volen dins la producció.

Què és el que més trobes a faltar de Cerdanyola?

Encara que hi vaig menys del que m'agradaria, recordo molt els recorreguts que feia caminant per anar a l'escola o quan anava amb la meva família a La Jijonenca a prendre una llet merengada. Però el que més recordo de Cerdanyola és el cinema, que en aquell llavors era encara el Kursaal, per passar a dir-se després El Punt. Quan em vaig assabentar de la notícia que havien tancat em va fer moltíssima pena perquè sempre m'encantava presumir del cine de la meva ciutat. A més, tinc molts bons records d'allà... Vaig tenir, fins i tot, un noviet que hi treballava. Em fa molta llàstima perquè era una cosa que donava moltíssima entitat a la ciutat i era un punt de trobada juvenil.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.