Crónica teatral: Tots som 'Humans'

 

El passat 26 d'octubre, l'Ateneu de Cerdanyola del Vallès va tenir l'oportunitat d'acollir l'obra 'Humans' creada per l'autor estatunidenc Stephen Karam i dirigida per Mario Gas. 'Humans' es va estrenar al Festival Grec 2018 a Barcelona amb èxit de públic. Mario Gas ja és conegut per dirigir obres com 'Incendis' i 'Calígula' durant el festival anual de teatre a la ciutat comtal. 

 

És vespre a la ciutat de Cerdanyola i el vestíbul de l'Ateneu és ple de gom a gom d'espectadors impacients per veure l'obra 'Humans' del director Mario Gas. Un cop obertes les portes, el públic s'acomoda a les butaques i dirigeix la mirada cap al fons de la sala. L'escenari esdevé mig il·luminat en espera de l'hora per començar. L'atrezzo simula un dúplex pintat de blanc: el pis de dalt és ple de caixes de cartó, senyal d'una mudança recent i baixant l'escala de caragol, hi ha una senzilla cuina amb una taula parada amb un hule mostassa i un menjador amb un petit sofà verd i una estufa d'un passat llunyà.

 

  

Obren la porta amb un cop fort i 'Humans' comença. L'obra ens explica el sopar familiar d'Acció de Gràcies a un apartament de Chinatown, on viu recentment una de les seves filles, trencant amb la tradició d'anar a la casa familiar de Pennsilvània. La família es compon de tres generacions: la filla gran Brigid (Miranda Gas), la seva parella Richard (Jordi Andújar), la filla petita Aimée (Candela Serrat), el pare Erik (Jordi Bosch) i la seva dona Deirdre (Lluïsa Castell) i l'àvia Momo (Maife Gil).

 

  

La primera baralla no tarda a arribar; l'Erik es queixa del viatge, del barri i de les imperfeccions d'apartament i aprofita per recordar què bé estaven a Pensilvània. La mare Deidre, fidel a Déu, intenta suavitzar l'ambient mentre la Momo crida: "Cap a on anem?", víctima de la demència de la vellesa. En Richard és  preparant el sopar i l'Aimée es tanca al lavabo afectada pel Colon Irritable. L'escenari s'omple de crits, nerviosisme i sorolls insuportables de la veïna del costat provocant un déjà-vu al públic de la bogeria dels problemes familiars.

 

  

Asseguts els actors a la taula i els espectadors a butaques, no es veu la fina línia entre la ficció i la realitat. "És el moment d'agrair" diu la Brigid qui pren un porc de ceràmica i un martell petit. Cadascú agafa l'animal i dóna gràcies amb paraules de tendresa a la jornada. Arriba el torn de la Momo qui dorm al sofà i l'Erik llegeix una carta que ella va escriure abans que s'oblidés de les seves nétes.

 

 

Mario Gas triomfa en reflectir la vida quotidiana sobre l'escenari. L'obra és tota un garbuix de sentiments caracteritzats a través de les debilitats i virtuts de les tres generacions de la imperfecta família. La parella protagonitza l'amor sincer i innocent, Aimée pateix de cor trencat, el pare no aconsegueix dormir a les nits, Deirdre amaga els efectes de l'artrosi i Momo lluita per recordar qui són aquells estranys que li acaronen la cara. Ni tot és bo ni tot és dolent; hi ha moments esgotadors de tensió, de felicitat i d'alegria en jocs pare-filla i d'amor en els lligams familiars. En una hora i mitja, es mostra la humanitat dels personatges a través de com conviuen amb les seves pors i això, va reforçant els llaços de sang en una pau i tempesta contínua.

 

  

'Humans' és el mirall de nosaltres mateixos. Una desconstrucció dels nostres sentiments en els actors de l'obra on els espectadors també viuen en la mateixa pell els problemes i els sentiments que es plantegen durant la vetllada. Nosaltres fets teatre perquè tots som 'Humans'.