David Carabén (Mishima): "Hem crescut a foc lent i molta gent s'ha quedat amb nosaltres"

 

 

 

El grup català Mishima serà un dels noms més esperats en els concerts programats per la Festa Major del Roser de Maig. El dissabte 5 de maig actuaran al Parc del Turonet en un concert on presentaran les cançons del seu vuitè disc, "Ara i res" i on repassaran els seus temes més coneguts. David Carabén, vocalista i lletrista de la banda assegura que els hi fa il·lusió tocar per primer cop a Cerdanyola del Vallès.

 

 

Què coneixes de Cerdanyola?

Jo vaig estudiar a la Universitat Autònoma i tenia algun amic de Cerdanyola i hi havia anat a jugar a futbol.

 

Què pots explicar del concert que oferireu durant el Roser de Maig?

Ens fa molta il·lusió perquè hem tocat a molts llocs però aquest cop descobrim un nou escenari. A més, és gairebé l'inici de la temporada de festes majors i festivitats de primavera. Des de Nadal hem fet bolos de sales i després de passar recentment per Palafrugell, el de Cerdanyola serà el segon concert a l'aire lliure. Mola perquè és un format diferent.

 

Com es viuen les actuacions de Festa Major?

Després de gairebé 18 anys tocant, podríem dividir els concerts en tres categories. Primer, els teatres, on la gent està asseguda i en el teu repertori has d'oferir moltes cares de tu mateix perquè l'espectador no pot marxar. Segon, tindríem els concerts en sales. Allà la gent està a peu dret i pot anar a la barra i has d'oferir més intensitat perquè el concert passa pel cos i no és una experiència gairebé intel·lectual com al teatre. Finalment, estan les festes majors i els festivals, on no entres en competència només amb una barra sinó també amb el dia, la nit o el vespre. La gent passeja per la zona on hi ha els concerts i has d'oferir una actuació contundent amb un grau de festivitat però a més has d'oferir el millor que tens, els teus titulars. Els tres formats tenen els seus pros i contres. L'objectiu sempre és saber aguantar els tres formats.

 

Com definiries els vostres directes?

Em costaria definir-los. Hi ha artistes que fan bones actuacions i l'objectiu després és fer bons discos. En el nostre cas ha estat al revés. Primer teníem cançons, el públic es va acostar a nosaltres i vam començar a desenvolupar un directe. Aquesta va ser l'última fase, cap a l'any 2010, perquè Mishima s'acabés de consolidar com a projecte, quan ja fèiem uns directes millors que les gravacions. Des d'aleshores estem intentant oferir que les nostres gravacions estiguin a l'altura del que érem capaços d'oferir en directe. Al públic l'hem vist anar creixent cara a cara perquè el grup no va sorgir d'una moda. Hem crescut molt a poc a poc i a foc lent i molta gent que ens ha vingut a vaure en directe s'ha quedat amb nosaltres.

 

Després de tants anys tocant, com s'està acostumant el públic a les noves cançons?

  

  

És peculiar perquè després de vuit discos, encara ens sorprèn. La indústria de la música també és peculiar perquè està en crisi permanent, i això vol dir que també està en un canvi permanent. La forma d'escoltar música i d'anar als directes ha canviat. També ha canviat el grau d'atenció amb què s'escolten les cançons. Llavors, ens sentim sempre com uns amateurs permanents a l'hora de saber com funcionen les cançons. En les últimes dos gires, el disc és una mena d'excusa perquè la gent vingui als concerts i es nota que els primers sis mesos de la gira, la gent celebra els temes clàssics i vas veient com accepten o no les cançons noves. A partir dels sis mesos, veus que la gent s'ha après les cançons i et reclamen algunes del nou disc.

 

 

El vostre darrer disc, "Ara i res", té un cert punt de maduresa i nostàlgia. Veieu que el públic ha madurat amb vosaltres?

Sempre hem tingut l'etiqueta de ser una banda molt generacional en sentit que el públic que els acompanyava tenia molt a veure amb els nostres canvis biogràfics. Això és cert, però fa poc, en Dani Vega, guitarrista de Mishima, em comentava que el públic majoritari que tenim a Spotify és gent d'entre 25 i 35 anys. Nosaltres tenim tots gairebé els 40 o els passem, per tant, comencem a tenir una diferència d'uns vint anys amb el nostre públic. Ja no és aquella identificació amb el públic purament generacional, sinó que té a veure amb com parlem d'una fase de la vida en la qual molta gent es troba.

 

Amb aquest disc vau guanyar a principis d'any el Premi Enderrock a millor disc. Com es rep un reconeixement així?

Fa molta il·lusió. Bàsicament perquè el fet que traiem un vuitè disc vol dir que som uns pesats. Les meves bandes preferides apenes van treure quatre àlbums. A més, quan la crítica o els espectadors et donen un premi, com el que han donat des de Icat.cat a millor disc del 2017, penses "què bé, consideren que encara tenim alguna cosa a dir".

 

Quin moment diries que està vivint el pop-rock català?

Quan nosaltres, Manel o Antonia Font vam començar, entre els 2005 i el 2010, fins aleshores tenia la sensació que la música a Catalunya anava molt a moments concrets en què accedir al públic i després passaven uns anys sense tenir aquesta connexió. Ara diria que hem arribat a un nivell de "velocitat de creuer". Les bandes que vam aparèixer en aquells moments ens hem mantingut, i després han arribat altres que també han accedit al gran públic i també es mantenen. En la nostra generació era positiu que hi havia molta varietat i, a més, després es van afegir totes les bandes de música del món com Txarango o La Pegatina.

 

Què diries a la gent de Cerdanyola perquè vagin al vostre concert de la Festa Major?

Que ens ho passarem molt bé. Nosaltres ens ho passem molt bé tocant i la gent ens diu que ho transmeten. Si volen passar una bona estona, ens coneguin o no, els animo que vinguin a veure el directe, que a més és la millor manera de conèixer la nostra proposta musical.