Eva Casado, violinista: "Tinc la sort que a casa meva sempre han lluitat per mi"

 

L'Eva Casado és una violinista de 22 anys que fa poques setmanes va canviar Cerdanyola per Florida. Als Estats Units ja hi va ser el 2016 i ara hi torna per fer un màster d'interpretació de violí. L'últim cop no va poder ser més exitós: va treure excel·lent a totes les assignatures i des de llavors figura a la President's List, un quadre d'honor amb els millors alumnes de la universitat. Com si per si sol no fos prou mèrit, hi ha un factor a tenir en compte: l'Eva pateix la síndrome de fatiga crònica des dels 12 anys.

 

 

"Vaig estar enllitada durant sis anys, però els dos primers van ser els pitjors", explica. Una mononucleosi va despertar-li la malaltia i va suposar-li sis mesos de febres. Agraeix les atencions domiciliàries de la Generalitat que van permetre-li seguir estudiant. "Em feien classe al llit i a les fosques perquè no aguantava la llum. Al principi la professora entrava, llegia durant un minut amb una llanterna i sortia perquè descansés. No aguantava més", relata l'Eva. Va trigar tres anys abans de tornar a tocar el violí i ho feia amb taps a les oïdes, sense poder llegir cap partitura i amb una sordina, un estri perquè l'instrument soni més fluix.

De mica en mica va anar millorant i va anar rebent classe de professors particulars. "No puc dedicar les mateixes hores que altra gent, però t'has de conèixer i aprofitar el temps. Jo quan agafo el violí ja tinc tota la peça al cap, la majoria de gent passa moltes hores amb el violí a les mans però no aprofiten el temps", detalla.

 

 

Quan va voler inscriure's per estudiar el grau professional de música va topar amb que l'educació musical no estava adaptada a persones amb discapacitat. Posteriorment, arran del seu cas el Parlament va aprovar una normativa que ho regula, però llavors els seus pares van haver de batallar fins i tot perquè li permetessin fer les proves d'accés. "Tenien moltes reticències perquè no havien vist mai un cas similar i el primer que van pensar és que no podria." El que els examinadors no s'esperaven és que aquella noia que havia de tocar el violí estirada trauria la nota més alta de teoria i d'instrument. "Van plorar. Quan vaig fer la prova el jurat va acabar plorant", confessa.

 

 

El grau professional el va cursar des de casa en coordinació amb el Conservatori de Sabadell. Tocava tombada i amb taps a les oïdes, però de mica en mica va anar millorant. El gener de 2013 va començar a tocar dreta i a la primavera va fer les proves d'accés a l'ESMUC, Escola Superior de Música de Catalunya. A diferència del Conservatori de Sabadell, l'Auditori de Barcelona sí que està adaptat, així que per primer cop des dels 12 anys tenia companys de classe. Per fer-ho, però, va haver mudar-se amb el seu pare a un pis que estava a 50 metres de l'Auditori per reduir els elements que la cansaven.

"Tinc la sort que a casa meva han lluitat molt per mi i sempre se m'ha fet costat una barbaritat. Ho valoro molt", diu. El suport de la família també va ser indispensable per marxar a estudiar tot un curs a la West Virginia University. "El meu pare va començar a fer bromes plenes de tòpics sobre com seria la meva vida a una universitat americana, i entre bromes vaig acabar fent la sol·licitud", explica rient.

 

 

Pare i filla van marxar als Estats Units i van quedar encantats amb el que van trobar. "No hi ha les reticències que m'havia trobat aquí. Els edificis estan molt adaptats a les persones amb cadira de rodes i la gent té molta mentalitat d'inclusió i ajuda", diu. Després d'aquesta primera experiència va voler tornar-hi per estudiar-hi un màster d'interpretació de violí. Marxa amb dues beques, una per excel·lència i una altra per treballar d'assistent de la professora.

 

 

"Què faràs després?", li pregunto. Contesta que voldria fer un doctorat, però encara no sap si als Estats Units o on. Després del doctorat, però, diu que encara vol seguir estudiant. "A mi m'agradaria estudiar tota la vida. Vull treballar, però fer-ho per poder seguir estudiant", sentencia.