Guillem Gavaldà: "«Brànquies» és una ejaculació poètica"

 

 

Jove. Poeta. Apassionat. Cerdanyolenc. Guillem Gavaldà Mestres ha presentat aquesta tardor el seu segon poemari, Brànquies, després de guanyar dos premis literaris i arribar a la 2a edició de Fam Bruta, la seva òpera prima. A Brànquies (AdiA Edicions, 2017), Gavaldà continua explorant el seu univers poètic des d'una perspectiva corpòria i intimista, passant d'un imaginari terrestre a un d'aquàtic.

 

Qui és Guillem Gavaldà?

Guillem Gavaldà és un jove de 20 anys que escriu poesia i estudia filologia clàssica a l'autònoma i que intenta ser feliç dia rere dia.

 

 

I vas trobar en la poesia aquest camí cap a la felicitat?

La poesia és un instrument catàrtic que em permet treure la brutor que porto dins per poder, potser, aconseguir aquesta certa felicitat. La poesia per mi esgarrinxa, fereix, però al mateix moment també bressola i acaricia.

 

 

Quan sents per primer cop aquesta veu poètica?

Suposo que la veu poètica va aflorar en mi fa uns tres anys aproximadament, però és cert que el devorament literari sempre ha estat present en mi, i jo no crec que siguin coses separades. Una porta a l'altra.

 

 

Quan ets a casa, assegut... sobre què tens la necessitat d'escriure?

Tots pequem una mica d'escriure sobre nosaltres mateixos. Per això mateix, la meva obra és narcisista, és obsessionant, és delirant... És molt fosca perquè parla dels sentiments propis d'un mateix i de les entranyes, de l'interior.

 

 

Precisament, de la lectura dels teus poemes es desprèn aquesta doble concepció de la paraula com a potencia creadora però també destructiva, violenta. D'on surt aquesta violència de la paraula?

La paraula erigeix i esfondra al mateix temps, i qualsevol concepció que tinguem a la nostra ment està construïda a partir d'aquesta dualitat, com el naixement i la mort. Aquestes dualitats no són separades; van nodrint-se, com abans deia. Per això, la violència present dins els poemes crec que és una altra manera d'escapar de la pròpia realitat i al mateix moment de fer mimesi de la realitat psicològica d'un mateix.

 

 

La petjada de Sant Hilari –lloc on estiueges– a Fam Bruta és evident, així com la de Mallorca i els seus paisatges marins a Brànquies. Podem trobar, amagats entre els versos, carrers i imatges de Cerdanyola?

Carrers de Cerdanyola potser no, però si que hi ha olors, hi ha rastres... Tot l'univers que m'ha envoltat des de petit, que és Cerdanyola, m'ha constituït com a persona: ja siguin les olors, els colors, els tactes... Totes aquestes percepcions sí queden condensades dins els poemes. Però espais físics en concret, diria que no. A més, l'espai rural de Sant Hilari m'ha donat la connexió amb el bosc i la contraposició amb Cerdanyola, que m'ha aportat una visió més de carrer, més "punk", poc neta. Aquest trànsit de lloc a lloc és el que m'interessa en la meva poètica, més que no pas centrar-me en un únic espai físic. De fet, l'espai és el menys important en els meus poemes.

 

 

Com valores el panorama literari i poètic de la ciutat a l'actualitat?

L'activitat literària, i en el cas de la poesia la poètica, sempre és minsa, molt reduïda. No només a Cerdanyola sinó a qualsevol lloc. De fet a Cerdanyola he trobat totes dues bandes. He trobat gent molt lectora, molt interessada en la poesia, però també he trobat gent que segurament desconeix què és la poesia real perquè s'ha quedat estancada en la poesia acadèmica i aleshores té aquesta por, aquest rebuig a la poesia. Però bé, la poesia sempre és un espai reduït, íntim. I aquesta intimitat també és plaent.

A la darrera pàgina de Brànquies s'afirma –com una declaració d'intencions– que aquest poemari és "un intent de propagar la poesia, la llibertat i la passió". Trobes que aquests tres ítems escassegen en el nostre dia a dia?

Més que escassejar, aquests tres ítems necessiten un impuls enèrgic, i necessiten aquesta pulsió vital que els faci aflorar encara més. En moments actuals com veiem les llibertats estan una mica...comprimides; pel que fa a la poesia està vista des d'una perspectiva marginal molts cops i pel que fa a la passió, sempre és poca. Per tant sí, s'han de potenciar més.

 

 

En el darrer parell d'anys has guanyat dos premis literaris: El I Premi Francesc Garriga, que et va permetre publicar Fam Bruta, i ara el II Premi Miquel Bauçà de Felanitx amb Brànquies. Creus que hauries arribat a tenir la presència actual en el panorama poètic català si no haguessis guanyat aquests dos concursos?

Per a mi els concursos literaris permeten estimular l'autor, ja que no només els eleven a una obra premiada o a un autor premiat sinó que també comporten tota una promoció i una propaganda que visualitzen aquest autor. Així, molts cops la publicació en premi permet també aquest impuls i estímul als ulls de l'espectador. Tanmateix, això no significa que aquesta obra sigui millor o pitjor. Moltes obres sense premi són autèntiques meravelles poètiques.

 

 

Per a tu, els poetes que porten el nom dels permís que has guanyat, Francesc Garriga i Miquel Bauçà, són referents?

Sí, tots dos ho són. Admiro les seves obres i admiro les seves vides. En el cas de Garriga va ser gairebé una casualitat d'aquestes "còsmiques", perquè tant la seva vida com la seva obra es lliguen a partir d'una poètica basada en el desig, en la prohibició del desig, i alhora a partir d'uns referents molt clars, que són els referents clàssics, de la mateixa manera que jo. Així, la comunicació amb Francesc Garriga, a partir de la paraula i a través del temps, era tant natural i fluida que va ser un goig per a mi guanyar aquest premi. Pel que fa a Miquel Bauçà, el vaig conèixer a partir del premi Francesc Garriga, quan em vaig fer Mallorca part de la meva pàtria. Poc a poc he anant descobrint la seva obra, i també és molt interessant, molt punyent.

Fam Bruta i Brànquies. Quina ha estat l'evolució entre aquestes dues obres?

Hi ha hagut una evolució estilística pel que fa a l'estètica dels poemaris molt clara. Fam Bruta es desenvolupava sobretot a partir de l'element de la terra, de la taxidèrmia animal, i d'altra banda Brànquies pren més l'element líquid, l'aigua i la pell com una pell tova –i no aspra– per desenvolupar el missatge. D'altra banda, a partir dels coneixements que vaig adquirir amb la publicació de Fam Bruta i l'experiència de conèixer altres autors i altres poètiques desconegudes, trobo que vaig poder fer un poemari més rodó.  

 

 

Per què hauríem de llegir Brànquies i com ho hauríem de fer?

Hauríem de llegir Brànquies perquè es un crit vital que "orgasma" la paraula. Brànquies s'ha de llegir perquè pretén que el lector s'ompli d'aire i d'inhalació. Perquè vol la carn feta marea, i la marea envoltant la carn. Vol el cos esventrellant-se, la llengua aspra llepant el cos tou i vol el sexe sota el domini de l'aigua.

 

 

A què et refereixes?

No ho sé, però ha sonat poètic –riu. Anava a dir "l'ejaculació", però és molt bèstia. De fet, Brànquies és una ejaculació poètica.

 

 

Potser titulo així.

D'acord. Brànquies és una ejaculació poètica que se centra en la inhalació i la respiració, entre la carn i la marea, entre la marea dissolent la carn...

 

 

Sembla que parlis en ones

Exacte. És el deixar-se empènyer i empènyer el cos. El lector s'ha de deixar empènyer pel poemari. Com està entre aquest bressol del mar, també la lectura ha de bressolar al lector i ha de portar-lo on els versos li manin, o la manin. De fet, Blai Bonet, a la seva obra El mar, inicia el llibre amb una cita que diu: "L'home és com el mar: penetra i és penetrat". Vull que la lectura de Brànquies sigui una cosa semblant. Que penetri els ulls del lector i que el lector penetri la seva ment dins el poemari en sí. És aquest joc constant, aquest vaivé de les onades.

 

 

Per acabar, uns versos que et defineixin?

El meu poema preferit de Brànquies:

 

 

hagués

plogut dins teu amb    força per

calar-te la temeritat endins,

pregar l'exculpació de tota

aquesta fam. voler-te

eximir; parir-te

 

un cor.