Ivan Manrique: “Escriure és la meva manera de baixar revolucions”

Ivan Manrique Díaz no es va proposar mai ser escriptor. “No he tingut vocació d’escriptor”, diu sense embuts. Llicenciat en Ciències Físiques per la UAB, consultor informàtic i responsable d’equips en el món de les reclamacions tecnològiques, sempre s’ha mogut en un entorn de números, processos i decisions ràpides. “Parlo molt ràpid. Visc ràpid. La meva feina és intensa, sempre a cent revolucions.” Potser per això escriure s’ha convertit en el seu espai per frenar. Aquest dimecres presenta a la Biblioteca Central Donde fuimos de verdad, continuació de Tres horas a Madrid.

No volies ser escriptor. D’on surt, doncs, aquesta necessitat d’escriure?
No he tingut mai vocació d’escriptor. Sempre m’ha agradat la informàtica, aprendre coses pel meu compte. Jo volia ser cantant. Tocava la guitarra i escoltava molta música en castellà i català: Los Secretos, Alejandro Sanz, Hombres G, Sau… M’agradaven molt les lletres, aquelles frases que amb dues línies ja t’expliquen molt. Que tenen intensitat. Crec que això m’ha influït molt. La meva prosa s’acosta a la música, escric amb frases intenses.

“Els caps de setmana m’aixeco aviat i puc estar tres hores en silenci. És el meu moment de calma.”

Escriure t’ha servit per frenar aquest ritme tan accelerat?
Sí. Parlo molt ràpid, visc ràpid. La meva feina és intensa, números, decisions, equips… i escriure és la meva manera de baixar revolucions. Els caps de setmana m’aixeco aviat i puc estar tres hores en silenci escrivint. És el meu moment de calma. No penso en la feina, penso en els personatges. Durant mesos convius amb ells i arriba un punt que penses com ells. És molt emocionant.

El primer llibre va ser un conte per al teu fill.
Sí, El misterio del hueso gigante. Tres nens que troben un os gegant en un hort. Va ser gairebé una broma, una història per al meu fill. I allà vaig descobrir que podia publicar-ho a Amazon sense invertir diners. Vaig pensar: ostres, el meu fill té un llibre imprès amb una història que he escrit jo. Sense gastar gairebé res. Aquell moment em va donar l’empenta. Vaig veure que podia fer el pas.

Per què novel·la romàntica?
Sempre he escoltat molta música d’amor i desamor. Quan estàs en un moment complicat, poses música que potser t’arrossega una mica, però també t’ajuda a passar el dol. Escriure és una mica això. Recrees el dolor, però també el superes. M’agrada parlar de persones amb motxilla emocional. No idealitzo gaire, però sí que hi ha aquest dubte de si encara estàs a temps. I també hi ha part còmica, perquè m’agrada molt la broma.

Tres horas a Madrid passa íntegrament en un tren. Per què aquest escenari?
M’agrada molt la idea de l’atzar. Seure al costat d’algú i que podria no passar res… o podria passar-ho tot. Abans potser parlàvem més; ara mirem molt el mòbil. A mi m’agrada observar: com seu una persona, els gestos, el cabell, què fa mentre parla. Quan escrius, vas buscant coses que potser no miraries. La primera novel·la només passa al tren i acabava quan acabava el viatge. Em semblava rodó.

“La meva mare em preguntava: ‘I com segueix la història?’”

Però la història no es va acabar aquí.
No, perquè els primers lectors —amics, família— em preguntaven què passava després. Però sobretot la meva mare. “I com segueix la història?” Aquella pregunta va quedar-me dins. Donde fuimos de verdad fa un salt d’un any, amb els mateixos personatges de Tres horas a Madrid. No vull fer una saga eterna, però sí explorar què passa després del moment intens, aquell rum-rum. Aquest dubte de si haguessis fet una altra cosa, si encara estàs a temps.

Has optat per l’autoedició. Per què?
No volia invertir milers d’euros ni esperar anys una editorial tradicional. És un hobby, però el faig molt seriosament. Treballo vuit o deu hores al dia i això és un altre món. Però quan escric, hi poso tota la cura del món. El punt final costa molt. Sempre canviaries alguna paraula. Has de deixar reposar el manuscrit mesos i tornar-hi amb una altra mirada.

“Hi ha persones que et llegeixen i et recomanen sense demanar res a canvi. Això avui és molt maco.”

Les xarxes han estat importants per donar-lo a conèixer.
Sí. Al principi enviava el llibre a grups d’amics. Després vaig obrir un compte d’Instagram del llibre. Vaig descobrir els booktokers, la gent que llegeix i fa ressenyes. Hi ha persones que et llegeixen i et recomanen sense demanar res a canvi. Això avui és molt maco. He creat una mena de comunitat d’“ambaixadors” de Tres horas a Madrid. Més de sis-centes persones han fet alguna cosa pel llibre. El segon llibre també és gràcies a ells.

Presentes el nou llibre a la Biblioteca Central de Cerdanyola. Què significa fer-ho a casa?
La veritat és que jo no ho tenia planificat. Quan vaig treure el primer llibre, tot era molt privat. Era un hobby. No em veia com a escriptor. I quan em van proposar la possibilitat de presentar-lo aquí, fins i tot vaig dubtar: “Soc prou escriptor per fer això?” Em feia respecte exposar-me.

Per aquest últim llibre vaig contactar de nou, es va donar l’oportunitat i em fa molta il·lusió. Perquè és el meu poble. Jo vaig començar escrivint un conte pel meu fill, sense pensar en res més, i acabar presentant una novel·la a la Biblioteca de Cerdanyola és una cosa que no m’hauria imaginat.

També he descobert, sobretot a través d’Instagram, que hi ha altres escriptors de Cerdanyola autoeditats o que estan escrivint, i no ens coneixem gaire. Potser hi ha més talent del que pensem i falta una mica de connexió. Tenim el centre logístic editorial més important d'Europa. Si es fan tantes coses a nivell cultural o festiu, potser també estaria bé donar més espai a la literatura local, facilitar trobades d'autors amb l'editorial. No com una gran reivindicació, però sí com una oportunitat.

Tres novel·les després, et consideres escriptor?
Em costa dir-ho. Sóc un escriptor novell. Però començar una cosa nova als cinquanta, des de zero, amb aquesta il·lusió… això no té preu. I m’ho estic passant molt bé.

 

---

Agenda

La presentació de Donde fuimos de verdad tindrà lloc el dimecres 18 de febrer, a les 18 h, a la Sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola. L’acte comptarà amb la participació de la periodista de TV3 Esther Ortega i serà obert al públic fins a completar aforament. Durant la presentació no es vendran llibres, ja disponibles amb un  sol clic. 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.