Jordi Saban, pallasso: "El riure és un llenguatge internacional"

 

 

  

En Sabanni arribarà a Cerdanyola del Vallès el 17 de febrer a les 12 h en el marc de la 26a Pallassada. Amb el seu nas vermell i les seves sabates grans per fer riure als més petits, i no tan petits, de la ciutat. Sota el pallasso Sabanni hi ha l'actor Jordi Saban, qui a més de crear i portar als escenaris l'espectacle 'Amb P de pallasso', és membre de l'ONG Pallassos Sense Fronteres.

 

 

  

  

Qui és en Sabanni?

  

  

És un pallasso clàssic a qui li passen aventures. 'Amb P de Pallasso' un espectacle que fa participar els nens, nenes i famílies. És un espectacle participatiu pensat per a una franja d'edat dels 4 als 105 anys. Normalment utilitzo la màgia com a recurs, a més d'altres sorpreses que no desvetllarem perquè els espectadors s'ho trobin al teatre. El públic s'ho passa molt bé. L'espectacle dura aproximadament 50 minuts on gairebé no els deixo respirar. És molt amè, fàcil d'empassar i sense cap pretensió. Està pensat perquè la gent vingui a passar una estona divertida.

 

 

  

  

Com coneixerà el públic al Sabanni?

  

  

El Sabanni arriba al teatre disposat a veure un espectacle, però se n'adona que el públic no ha anat a veure un espectacle qualsevol, sinó que l'ha anat a veure a ell. Com que no arriba preparat, utilitza els nens, nenes i pares per portar a terme aquest espectacle. És pura diversió.

 

 

  

  

També tindrà un paper important la música. Com s'inclou a l'espectacle?

  

  

La música és en directe a càrrec del mestre Joan Vallcorba, qui toca el piano i acompanya l'espectacle durant tota la funció. El fet que la música sigui en directe és com anar a veure un concert dels Rolling Stones o posar un disc a casa. Quan vius la música en viu sempre emociona més. També està molt bé que els nens vegin com es toca un instrument en directe.

 

 

  

  

Qui hi ha sota el maquillatge d'en Sabanni?

  

  

Jo mateix, en Jordi Saban. Sóc actor, vaig estudiar interpretació i en un d'aquests cursos vaig conèixer el món del pallasso i em vaig enamorar. Podríem dir que sóc pallasso des dels 15 anys. També sóc membre de Pallassos Sense Fronteres i des de l'any 2000 intento escapar-me un cop l'any per anar a fer de pallasso a llocs on els nens i nenes no tenen la sort de passar estones com la que passaran els infants el diumenge a Cerdanyola.

 

 

  

  

Per què vas decidir ser pallasso?

  

  

Crec que no ho vaig decidir, la vida m'hi ha portat. Tot va començar com un joc i m'he acabat adonant que em dedico a això professionalment. Quan persegueixes les coses que t'agraden, al final t'arriben les recompenses. És un moment difícil però quan un lluita pel que l'apassiona, s'acaba sortint.

 

 

  

  

Una mostra de la perseverança és que hagis fundat la teva pròpia companyia. No tothom ho aconsegueix.

  

  

Sobretot tenint en compte el moment que viu la cultura actualment. Cada cop costa més aguantar, però aquí estem. A vegades em pregunten "com sobreviviu a la crisi els pallassos?". I jo contesto "els pallassos vam néixer amb crisi". El sector de la cultura no passa pels seus millors moments. Han arreglat algunes coses com baixar el 21% d'IVA, que era un impost de luxe. No vivim els nostres millors moments però no podran amb nosaltres!

 

 

  

  

Què passa quan un pallasso està trist i ha de fer riure a la resta?

  

  

Passa que et poses les sabates i el nas i tot el que hi havia abans de vestir-te, s'oblida. La teva feina és la feina. Tots estem tristos a vegades i ens toca anar a treballar.

 

 

  

  

Com és la feina amb Pallassos Sense Fronteres?

  

  

Molt especial. Els nens i nenes d'aquests països no reben normalment els estímuls que reben els d'aquí. Sovint comprovem com hi ha escenes que aquí provoquen una reacció poc intensa, però allà la reacció és bestial, és increïble. Jo sempre dic que ens serveix per carregar piles. Tornem a donar sentit a la feina que fem. A vegades ens diuen que som molt bona gent, però jo no tinc clar si som més bona gent nosaltres o els nens d'allà que ens acullen. És un intercanvi d'energia: Nosaltres els fem riure i ells ens recarreguen les nostres piles per poder seguir fent la feina que fem.

 

 

  

  

En quins països has estat treballant?

  

  

He estat a Guatemala, Colòmbia, Equador, Líban, Jamaica... L'última expedició la vaig fer l'any passat a Etiòpia. Al meu web podeu veure fotografies i vídeos dels camps de refugiats on vam estar amb nens d'Eritrea.

 

 

  

  

Fer riure als nens és igual a un lloc que a un altre?

  

  

El riure és un llenguatge internacional. A vegades, anem a països on no parlem l'idioma i la gent em pregunta "en quin idioma parles?" i jo contesto "en pallasso" (riu). L'humor és un idioma internacional que fa riure a tothom. Als catalans ens fan riure els temes escatològics i parlar de pets, però tractar aquests temes en un altre lloc es pot considerar mala educació. Tot i això, hi ha codis que són internacionals i funcionen a tot arreu com una caiguda, per exemple.

 

 

  

  

Com viviu aquest contacte amb nens que no tenen un dia a dia fàcil?

  

  

És dur. Veus realitats que t'ensenyen moltes coses i et fan valorar moltes d'altres. Aprens a no mirar-te tant el melic i veure que hi ha molta població al món que viu en situacions en les quals molts de nosaltres no seríem capaços de viure. Nosaltres simplement hi anem i posem el nostre granet de sorra. Hi ha gent que ens critica dient que no portem mantes, menjar o similar. Però quan veuen com és la nostra feina, se n'adonen de com d'indispensable és poder trobar el teu espai per riure i gaudir de la vida.

 

 

  

  

Es necessiten més pallassos a l'ONG?

  

  

Sempre van arribant pallassos. El que més necessitem són socis i gent que cregui en el projecte. Pot ser de moltes maneres com fer de voluntari en esdeveniments que organitzem, socis que puguin pagar una quota, petits donatius puntuals... Hi ha mil maneres de col·laborar amb Pallassos Sense Fronteres.

 

 

  

  

Que t'aporta la professió de pallasso?

  

  

Gran part de la felicitat de la meva vida. Diuen que si treballes d'alguna cosa que t'agrada ja tens el 50% de la felicitat. I com estic tan content de poder dedicar-me a allò que m'agrada, potser l'altre 50% també el tinc. A més, no és una feina convencional en la qual treballes vuit hores al dia i quan plegues acabes. En aquesta professió estàs tot el dia pensant en què pots fer per millorar quelcom, o en què has d'enviar aquell mail al programador per fer aquell espectacle...