Relats - Danny Romero: "Encallat"

Aquest matí m’he descobert una cremallera cosida al ventre. Estic segur que ahir no hi era. Qui m’haurà cosit això al cos? Em miro al mirall: la cremallera em baixa des del pit fins al baix ventre. Si l’obro, imagino que me’n sortiran els budells.

Durant un temps convisc amb aquesta cicatriu de sastre al cos i penso què fer-ne. En sortir de la dutxa, observo el meu físic. No m’agrado; això m’ha fet una persona insegura. Penso que potser això no serà una prova. Potser hi ha un altre cos sota l’original i que, com una crisàlide, un nou jo perfecte demana sortir.

L’ànsia per saber què hi haurà sota aquella serp metàl·lica s’apodera de mi. Em poso davant del mirall. Tinc por, però també ho desitjo. Decideixo estirar amb delicadesa la llengüeta metàl·lica cap avall. La primera dent cedeix suaument, la segona també, després la tercera. Noto com la meva pell es va obrint, conquerint una estranya llibertat en afluixar la pressió.

Segueixo estirant, dent a dent. M’aturo. Què hi haurà al final? Tinc dubtes, però trio continuar cap avall. S’ha acabat: he de saber què trobaré. Però apareix el pànic. Què em passarà? No estic segur de voler-ho saber, de continuar. Penedit per la meva inseguretat, m’ho repenso.

Ara decideixo invertir el moviment i estirar cap amunt per tancar allò obert. Però no puc. S’ha embussat. Estiro amb força, però la cremallera està obstruïda. I ara què? L’engranatge s’ha travat.

Estic encallat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.