Teresa Torns: “La família és un eufemisme; no només les dones s’han d’ocupar de la cura”

Teresa Torns és llicenciada i doctora en Sociologia. Ha investigat temes de recerca de les desigualtats de gènere amb relació al treball i la vida quotidiana: el mercat de treball, el treball domèstic i de cura. El pròxim 24 de gener Teresa visitarà Cerdanyola er parlar sobre “Com fer que la cura no sigui només cosa de dones”. 

Com es pot fer que les tasques de cura no siguin només cosa de dones?

Repensant un sistema que s’organitzés socialment i col·lectivament. S’ha de pensar en què no només siguin les dones de la família les que s’ocupin de la cura, com és en les nostres tradicions i en els règims de benestar mediterranis, on tothom pensa que la cura de les persones dependents ha d’estar feta per la família; i la família és un eufemisme.També s’hauria d’implicar a totes aquelles persones que, actualment, pensen que la cura no va amb elles: els joves i els homes.

Se sol dir que les dones treballen més que els homes i que no tenen temps lliure….Quin és el vincle entre cura, temps i benestar?

Les dones dediquem el nostre temps a combinar la cura dels altres amb la jornada laboral, si és que en tenim. Si no la tenim, ens dediquem exclusivament a cuidar dels altres i això aporta un cert benestar quotidià. I si nosaltres, a més de la cura, tenim una altra activitat laboral, fabriquem una disponibilitat laboral pels altres i sacrifiquem el nostre temps lliure.

I quines conseqüències té això en les dones?

Si les dones no arrisquen el seu propi temps, el que surt perjudicat és el benestar quotidià. A més, també es pot parlar de precarietat laboral: tens un contracte dolent, a temps parcial, o no en tens… i vas afrontant totes les tasques que et demanen amb la por que si no dius que sí, et quedaràs sense feina i et quedaras fora del mercat laboral.

Per una altra banda, no es pot conferir positivament que una dona tingui una vida laboral activa i que també s’ocupi de les tasques de cura? O això és una manera de conservar la idea patriarcal de que les dones s’han d’ocupar de tot?

Aquí els únics que no ho fan tot són sempre els que viuen en masculí. I, fins i tot, hi ha dones que també viuen en masculí avui en dia. Quan parlem de dones i de patriarcat no ens podem oblidar que les dones també som desiguals entre nosaltres. No és el mateix una dona professional que té una persona a casa que li fa totes les tasques domèstiques i li permet tenir plena disponibilitat laboral, que la dona immigrada o dona sola que té fills i parents malalts i que han viscut tota la vida fent serveis pels altres.

Les dones i els homes hauríem de tenir prou temps en aquesta vida perquè combinàssim la nostra vida personal, familiar i laboral i això inclou el temps lliure. Però això és cosa de dos: de les dones i dels homes.

El treball de cura no està prestigiat?

No, gens. Avui en dia, el treball més privilegiat i més ben mirat és el treball pagat. El temps de l’activitat laboral és l’únic temps que té èxit. No obstant això, les joves reivindiquen un treball de cura: el de maternitat. Ara hi ha una maternitat elegida que cada vegada és més tardana pel fet que has de combinar l’activitat laboral amb les altres coses i les dones ho sacrifiquen tot, la maternitat entre aquestes. Però no es reivindica l’altra cura.

A més, actualment, hi ha gent que només viu pel treball i per l’èxit professional i el prestigi que aquest li dóna, sacrificant la seva vida personal, la salut… I això no només és un problema del patriarcat, és un problema del sistema socioeconòmic en el qual vivim, el capitalisme, i també s’ha de lluitar per canviar-ho.

Quina és la solució, doncs?

Es tracta d’una cruïlla on ens juguem el benestar quotidià de les persones. En aquesta cruïlla, de la mateixa manera que en el seu dia es van organitzar uns màxims i uns mínims de l’estat del benestar on van pactar que la sanitat i l’educació serien organitzades col.lectivament, i no serien només responsabilitat de les dones de la família, aquí hauríem d’afegir-hi la cura dels altres, especialment en els moments més ‘polaritzats’ del cicle de vida: el naixement i la mort. Necessitem serveis de cura continuada i restringir les hores d’activitat laboral de les dones.

No ha canviat gens la bretxa salarial?

Desigualtat salarial n’hi ha d’ençà que hi ha mercat laboral. La feina de les dones sempre ha estat menysvalorada i els contractes parcials sempre han estat protagonitzats per dones. Les dones no hi són a les cúpules, és allò del famós ‘sostre de vidre’. Les dones són més precàries, tenen els pitjors contractes, els pitjors horaris i les feines més atípiques. Són més protagonistes de l'economia submergida i protagonitzen un fenomen del qual no es parla tant: l’assetjament sexual. Que aquesta situació millori comporta una lluita de molts nivells on totes les veus són poques. Es requereix un canvi de mentalitats, i això és molt difícil de canviar.

I la igualtat arribarà amb aquest canvi de mentalitats?

La igualtat arribarà quan siguem capaços de tenir una correlació de forces favorable a què entre els homes i les dones hi ha igualtat d’oportunitats. No només amb el canvi de mentalitat, hi han d’haver-hi bases materials pel canvi i també mentalitats, com abordar la professionalització dels serveis a més i a millor perquè un dels inconvenients de totes les polítiques que s’han fet d’igualtat d’oportunitats és la divisió sexual del treball que roman inalterable a l’interior de la llar familiar. És per això que les dones ens ocupem sempre de la cura.

Cerdanyola és feminista?

Cerdanyola ha tingut dones importants a l’Ajuntament fent coses per les dones de la ciutat. Té polítiques responsables des de fa temps. Cerdanyola és un bon lloc. Però, per exemple i majoritàriament, els fills de les classes mitjanes urbanes són més col·laboradors en l’àmbit familiar que els fills de la classe treballadora i hi ha més escoles bressol públiques a Sant Cugat que a Cerdanyola i a Rubí. Però no hi ha dubte que Cerdanyola té una llarga tradició, i hi han passat col·lectius que han treballat perquè les dones visquin millor.