Roldán: "L'Halterofília m'ha aportat disciplina, concentració i bons hàbits"

 

 

L'Halterofília no és un esport gaire conegut a Cerdanyola del Vallès. Tot i això, un cerdanyolenc s'ha penjat tres medalles - una d'or (al Campionat d'Espanya), una de plata (al Campionat Europeu) i una de bronze (al Mundial) - aquest estiu en tres campionats d'Halterofília en categoria Màster. Es tracta de Lorenzo Roldán, qui amb 48 anys va pujar al tercer esglaó del podi en el recentment disputat Mundial d'Halterofília Màster a l'Hospitalet de Llobregat. L'any 2016, va aconseguir la medalla d'or en el Mundial disputat a Alemanya.  

 

 

En el Mundial que es va celebrar aquest agost defensaves l'or aconseguit fa dos anys. Estàs satisfet amb el resultat?

Sí, però des d'aleshores he passat un periple molt dolent amb lesions i amb el mateix fet de tenir una feina i una vida més enllà de l'esport. Així funciona la categoria Màster. Tots els participants sempre volem més però el que més m'alegra del camí és el mateix camí.

  

 

Com has viscut aquesta competició?

Molt intensament. M'hi he deixat la pell. Tot i que passar de l'or al bronze és baixar dos esglaons, la preparació ha estat molt intensa. Arribava de treballar i anava al gimnàs i dedicava tres o quatre hores. Després arribava a casa i em preparava l'esmorzar, el dinar i el sopar de l'endemà perquè l'alimentació i el descans són fonamentals. Es pot comparar a les potes que aguanten una taula: has de fer correctament l'alimentació, el descans i els entrenaments. Per això, aquest bronze significa haver assolit uns hàbits de vida i poder arribar a competir.

  

  

A Cerdanyola es pot practicar aquest esport?

Aquí no hi ha cap club d'Halterofília. Jo entreno al Club Halterofília Matadepera i al Vallès crec que només hi ha dos clubs més: Sabadell i Terrassa.

  

  

Com ha estat el camí fins al recent mundial?

Al mundial d'Alemanya em vaig lesionar l'espatlla i estic pendent de l'operació. Amb recuperació i infiltracions ho he aguantat fins ara per poder arribar a aquest mundial perquè era especial. És el primer que es fa en la península Ibèrica de qualsevol categoria d'halterofília i, a més, s'ha fet a l'Hospitalet de Llobregat on ha pogut assistir la meva família. Els esportistes Màster no tenim cap tipus de patrocini i nosaltres mateixos ens paguem els viatges.

 

 

  

Com va ser el teu pas per l'elit de l'halterofília?

Amb 16 anys vaig guanyar el Campionat d'Espanya Infantil a Madrid i vaig aconseguir la beca per la residència d'esportistes Joaquin Blume. Un any més tard, es va inaugurar el Centre d'Alt Rendiment (CAR) i als catalans ens van traslladar aquí.

  

  

Com canvia la pràctica de l'esport a nivell d'elit i a màster?

Canvia gairebé el 100%. És totalment diferent. En l'elit tens tot el temps del món per recuperar-te dels entrenaments, tens tots els mitjans i, a més, tens un sou per poder viure. Jo vaig estar competint en l'elit i amb beca des del 1988 fins al 1992.

  

  

És complicat el pas de l'elit a la vida, podríem dir, normal?

És molt complicat. Jo col·laboro amb el Comitè Olímpic Espanyol en l'àmbit de la psicologia. És un pas dur, però també depèn de la personalitat de cada persona. Amb el mateix exemple de la taula, la vida és igual: com més potes tinguis, millor es mantindrà si falla alguna. Si només tens l'esport, la taula caurà segur. Per això és important dedicar-se també a estudiar i fer coses pensant en el futur després d'aquesta etapa en què només estàs focalitzat en l'esport. A més, quan se t'acaba la beca surts al món laboral sense experiència i sense haver cotitzat en la seguretat social.

  

  

Amb quina edat vas començar en l'halterofília?

Amb deu anys, però aleshores no era normal començar tan jove. El meu germà ja feia halterofília i els meus pares coneixien aquest món. Avui dia ho practiquen nens de set anys que venen als gimnasos amb els seus pares. Amb aquestes edats vénen a divertir-se, conèixer la tècnica i treballar la psicomotricitat. Fins que no tenen uns 15 anys, els nens competeixen en tècnica sense aixecar pes. Ara es treballa molt bé i els pares veuen que no un esport tan dolent.

  

  

Perquè ha tingut mala fama l'halterofília?

Sobretot per la por a les lesions, però és dels esports que menys lesions provoca. Les mateixes empreses d'assegurances ho han indicat. Ara no té tanta mala fama perquè el creixement del Crossfit ha fet que es conegui, també a través d'estudis, que és un exercici que, si es fa bé, a les dones els hi pot funcionar millor la densitat òssia i als homes els millora a nivell hormonal.

  

  

Què t'ha aportat l'esport?

Moltes coses. Majoritàriament han estat coses bones com disciplina, concentració, bons hàbits. També hi ha moments negatius com les lesions, però el simple fet de fer esport és positiu.

  

  

Com és el món de l'halterofília?

Molt cordial i entranyable. Com no som molts, tots ens coneixem i no ens veiem com a rivals. Tot i que ser un esport individual, es genera un sentiment de comunitat amb la gent.

  

  

Quin és el teu pròxim repte?

El pròxim Mundial es fa al Quebec, al Canadà. No hi podré anar perquè el viatge suposa una despesa molt gran. Espero poder anar al Campionat Europeu que es farà a Finlàndia. A més, el repte augmenta perquè faran un canvi de categories i em tocarà augmentar el pes mínim que he d'aixecar.