100 anys

 

 

 

Just aquest desembre faria cent anys. Ho celebraríem amb la família, bufaria les espelmes i somriuria amb aquella rialla ample i infantil que se li posava. Cent anys es diu aviat. I ara que m'he assabentat que Cerdanyola està a punt de fer-ne dos-cents, em sorprèn que el meu avi tingués la meitat d'edat que l'indret que el va veure néixer, viure i morir. 

Li deien Joanito. Joan González de Can Peritxó, pel veïnat. Va néixer fa cent anys en una Cerdanyola llavors farcida de camps i vinyes. Va néixer a casa, a l'Avinguda Catalunya. Aleshores el poble tenia dos petits nuclis, Cerdanyola de dalt (carrer sant Ramon) i Cerdanyola de Baix (Avinguda Catalunya), i anar d'un a l'altre era tota una excursió al bosc a través. 

De jove va treballar a la Uralita, fins que es va fer transportista. Però la seva passió va ser la família. La seva dona, Montserrat Felip de Can Baster, tres fills i set néts. La família i el Club d'Hoquei Cerdanyola, del qual va ser president. A les parets del seu despatx va penjar-hi sempre un estic d'hoquei i fotos d'equips vestits de verd. Quan jo era petita encara es jugava cada any el torneig de vint-i-quatre hores d'hoquei, tot un esdeveniment al poble, i els infants ens emocionàvem amb la idea de passar la nit desperts. 

El meu avi va anar creixent i el poble també. Ja de gran, em parlava tot fent ballar records antics, transcorreguts al mateix escenari per on caminàvem. "Aquí a la plaça de la "Ce", abans tot eren vinyes. Anàvem a fer pícnics sota els pins de les Fontetes. Jugàvem en aquest tros de carrer, però encara no era un carrer". Fins i tot, el meu avi coneixia amb pèls i senyals la història del tiroteig que va deixar un forat de bala a una paret dels Quatre Cantons, i que va restar allà durant anys, recordant les ferides obertes del temps de la guerra. Una història que alguns llibres d'història cataloguen de massa antiga per poder saber-ne l'entramat.

Li voldria dir al meu avi que Cerdanyola es fa gran i que li dobla l'edat. Li voldria dir que han obert aquesta botiga i n'han tancat aquella altra, perquè ell va portar sempre un control exhaustiu dels canvis que feien els carrers, fins i tot quan ja no sortia de casa. Li voldria dir que tot ha canviat tant i tot segueix tan igual. I que quan passejo pels carrers, encara el sento a vegades explicant-me històries, i somric una mica.