20 novembre de 1975. Amb Franco vaig viure bé.

 

 

Sí, jo amb Franco vaig viure molt bé, és cert. La dictadura m'era igual. Els 40 anys d'hermetisme no m'importaven, jo estava de conya. Estava calentet, a casa, amb els meus pares. No em faltava de res, jo era el centre de tot. Tothom em venia a veure, em feien petons i carícies i em portaven regals. No em calia treballar ni estudiar, em tocava els ous tot el sant dia. El meu pare treballava a l'Aiscondel i la meva mare a la Fusal, eren molt joves. El temps anava passant i jo em seguia sentint molt feliç amb Franco però notava que alguna cosa no anava bé al meu voltant. D'alguna forma m'arribaven sentiments de tristesa de frustració i rabia, jo no sabia d'on venien, no comprenia com en mig del meu oasi de plenitud i benestar hi havia lloc per l'amargura. Amb el temps em vaig adonar que aquells sentiments de dolor venien dels meus pares. Vaig intentar saber el perquè, vaig tractar de preguntar-los què passava, però no vaig treure res en clar. A mi em fotia veure els meus pares així perquè la meva felicitat no podia ser completa del tot, volia ajudar-los d'alguna manera com podés. Jo, com que des de sempre he estat molt observador, els mirava i els escoltava quan ells pensaven que dormia i deien coses estranyes que jo no entenia, com: fusilaments, ETA, FRAP, Puig Antic, Los grises, manifestación, porrazos, octavillas, Portugal, revolucion, claveles, Movimiento estudiantíl, Partido Comunista, PSUC i moltes més coses de les quals jo no en tenia ni idea, era massa jove.

A vegades els meus pares em portaven a llocs estranys amb molta gent amb cabells llargs, amb pantalons de campana i jerseis de llana llampants que parlaven entre ells amb consignes secretes. També anaven a llocs on tothom cridava, el meu pare em portava sobre les seves espatlles i podia veure aquell mar de gent amb unes pancartes a les mans i que no paraven de cantar i aixecar els punys, després venien unes persones que vestien totes iguals amb una espècie de pals i tothom es posava a córrer, em donava mal rollo tot allò.

També anava molt a casa els meus avis on tot era com diferent, allà no es respirava la inquietud i el desconcert de casa meva, allà tot era estable i amb un tranquil però estricte orde, potser els meus avis també eres feliços amb Franco? El meu avui treballava a la Uralita i la meva àvia era mestressa de casa, ells eren com uns pares grans. A casa els avis no hi havia preocupació i allò m´agradava, però això sí: havia rectitud i s'havia de seguir, potser per això la mare havia marxat tan jove de casa?, vaig pensar. El cas és que jo em trobava com en dos ambients i sabia que tot allò no podria durar massa, que algun dia tot fotria un pet i que una de les dues sensacions de vida s'acabaria, seria la dels meus pares o la dels meus avis?

Tot es va desvetllar un 20 de novembre. Es veu que el tal Franco va morir. S'obriren ampolles de cava i tots s'abraçaven, crec que a partir de llavors els meus pares i els meus avis es van començar a entendre millor. Jo també vaig saber que a partir de llavors seria més feliç perquè els meus pares, per fi, ho eren també. També es va començar a gaudir de la llibertat d'expressió i a parlar en català sense por, poc després va vindre allò de La Transición, però això ja és un altra història. Per cert, llavors jo tenia 10 mesos, però, encara, avui en dia, 42 anys després, encara sento la presència de Franco, com si no hagués mort del tot. Aloha.