Els 4 desconfinats

Relat de Danny Romero de la secció 'A la contra'

Quatre persones. Que poden tenir en comú? Doncs que ells no saben res. Cadascú viu tancat al seu món interior, confinats dins de les seves circumstàncies. El món pateix una de les pitjors tragèdies i crisis des de molt de temps i ells quatre viuen aliens a tot el que passa. Ja han passat gairebé dos mesos d’ençà que la Covid-19 arribà al nostre país i ells segueixen com si no hagués passat res. Però, com pot ser que ells no sàpiguen tot el que està succeint? Quin motiu podrien tenir cada un d’ells per estar totalment desconnectats del que els envolta i que està afectant tot el planeta?

Un llit d’hospital, una màquina de suport vital i una dona connectada a ella. Està en un coma profund. Un pis de 60 m2, un matrimoni d’ancians, l’home pateix d’alzheimer. Ell ho oblida tot al cap de poc temps, no té records. Un pres considerat molt perillós, acusat d’organitzar un motí a la presó, ara està tancat en una cel·la d’aïllament de màxima seguretat. Està totalment incomunicat amb l’exterior. Un home que decideix fer un retir espiritual i que, com un asceta, s’introdueix en una cova a l’alta muntanya per meditar i fer un dejuni. Ell es passa els dies assegut com Buda sota la figuera, meditant, només deposa la seva posició per prendre aigua o fer les seves necessitats.

Vet aquí aquestes quatre persones amb el seu paradigma. Ara sabem perquè no estan al corrent de res: del Coronavirus, de l’Estat d’Alarma, de la crisi Econòmica, de la Pandèmia, del Confinament, del Col·lapse Sanitari, dels centenars de milers de morts, infectats i malalts per tot arreu. Res, no tenen ni idea de res. Però, i si tot d’una ho sabessin? La dona no sap res perquè està en estat vegetal. L’avi ho oblida tot i cada dia és com saber els fets per primer cop, com si fos dins d’un bucle. Pel reclús de la presó el contacte amb l’exterior es redueix a una petita porta per on li passen el menjar dos cops al dia. L’ermità dins la cova està completament sol, amb un total distanciament social triat per ell. La humanitat sencera podria desaparèixer i ells ni se n’adonarien. Però arriba un moment, que de cop, els quatre són conscients de tota la veritat que està passant. Què faran?

 

Després de dos mesos d’ençà que arribà en Coronavirus, ella surt del coma. Es desperta i no hi ha cap familiar al seu costat, tan sols un metge que la posa al dia del què està passant, ella no entén res, entre una cosa i l’altre se sent confosa. A l’avi, cada matí, la seva dona li explica tot el que passa, i ell, com si fos el primer cop que s’assabenta de la magnitud dels fets, al·lucina i no entén res. Ell vol anar a comprar el pa i el diari, a fer el cafè al bar i a fer un vol, però la seva senyora li diu que no, que no pot sortir de casa, l’avi es posa violent perquè no s’ho creu, la dona ha de tancar la porta amb claus i amagar-les, cada dia el mateix. És molt dur, sobretot per a ella. Al presoner de la cel·la d’aïllament li venç la condemna i és traslladat al mòdul de reclusos amb un règim normal. I és a través dels companys de cel·la, amb les trucades amb la família i mirant la tele que s’assabenta de tot, llavors ‘flipa’, però després li surt un somriure malèfic perquè ha entès amb ironia que ara tothom està pres com ell: la gent a casa seva i ell a la presó. L’asceta que estava amagat a la cova decideix que ja ha arribat el moment de posar fi a la seva purificació mística, recull les seves quatre coses i se’n torna a la civilització, un cop allà el para la policia que li pregunta d’on ve i cap a on va, ell no entén res. Què passa?, pregunta innocentment als Mossos d’Esquadra. Els agents el prenen per un boig o un freak i li foten una multa de 600 euros. Ell torna a casa seva desconcertat.

Tots, a la seva manera, estan desconcertats. Com tots nosaltres. La diferència és que nosaltres hem estat aquí des que va començar tot. Ells no. Tot i que, al cap i a la fi, la humanitat només és una mota de pols en un raig de sol flotant en l’infinit. Aloha.