6 egun Eskueragan

Sempre m'ha agradat la gent del Nord. El seu caràcter, l'hospitalitat, el pragmatisme tranquil i la noblesa natural. A Eskuernaga, el poble de 300 habitants on escric això, es parla del temps, de "qué comeremos mañana" o "del primo fulanito", en el fons com a tots els pobles, però amb la gran diferencia entre nord i sud. Aquí, el clima et fa dur per collons, la gent no té capritxos estètics ni la típica patxorra mediterrània. La llar de foc és tan sagrada com unes bones botes de muntanya o un abric de llana.

 

Al bar del poble es parla de la glaçada que va posar en perill la collita de raïm, com a zona agrària es viu mirant sempre al cel. L'art de la vinya passa de pares a fills i la bodega familiar d'u el seu cognom, totes amb la D.O de la Rioja Alavesa, Arabako Errioxa. El tema de Catalunya, la veu popular és prou d'abús del PP, però l'experiència de conflicte amb l'Estat els atorga una visió general que va més enllà del separatisme. D'aquí trec la idea que tots els col·lectius s'han d'aglutinar en una sola veu i anar a Una a Madrid, aquesta és l'única forma de canviar alguna cosa.

 

Sona la campana que marca les sis, miro per la finestra, veig les taulades, al fons el pic Toloño, la serra de Cantàbria i el port d'Herrera que porta a Vitòria. El tic tac del vell rellotge ressona arreu de la casa donant equilibri al silenci. Aquesta nit hi ha concert de punk, música ja tradicional aquí, allà veure com la gent guarda les aparences amb seny per no despertar vells fantasmes. Demà, abans de dinar, farem el vermut en un lloc on la gent d'u txapela, veu zuritos, s'enfada si pagues una ronda i parlen un dels idiomes més antics del món. Eskerri kasko senidea Besa Azkarate.