A la memòria d'en KOKO

 


 

El crit punk de declaració de principis en una societat on no s'encaixa és el de No Future (no hi ha futur). També diuen que mai hi haurà un punk de veritat que arribi a pensionista, donat que l'essència punk és de viure de pressa, intensament, amb constant disconformitat, amb destitució i autodestrucció. A mi tot això m'és totalment aliè, incomprensible i artificial, però avui us parlaré d'en Josep Maria Checa Caecadillo, per tots conegut com el Koko, una persona que dignifica el punk. Jo, no el vaig arribar a conèixer tant com altres amics de la seva generació però recordo veure'l per al poble des que tinc ús de raó.

Ell era peculiar, desprenia un glamour amb un toc kitsch que jo mai havia vist en un punk. Amb el temps el vaig conèixer de forma més estreta, quan la seva salut li van començar a passar factura a causa d'un accident del passat. Li costava caminar i sovint utilitzava un cotxet elèctric que havia tunejat amb el seu característic estil: pell de lleopard, quadre escocès, pegats, adhesius i tatxoles. Al Koko li esperava estar-se tranquil·lament en alguna terrassa d'un bar, amb la Voll-Damm que tant li agradava i amb els seus inseparables auriculars, parlant animadament amb la gent que es parava a saludar-lo. Va ser així com vaig conèixer a un Koko amb una alta sensibilitat, docte amb moltes matèries, fet en mil batalles, i amb un afilat sentit de l'humor, sovint em recordava a en Lepoldo Maria Panero.

Amb ell es podia parlar de tot, musicalment era una enciclopèdia del Punk Rock, New Wave i Post Punk, també podies parlar de cinema, de llibres o, simplement, filosofar de la vida. La vida, aquesta que fa poc ha deixat en Koko per anar a un lloc millor, doncs com deia Jean Paul Sartre, l'infern són els altres, l'infern està aquí. Per tant vull imaginar que en Koko està mirant-nos a tots amb la seva Voll Damm, escoltant als seus Damned, Bauhaus i Mistfits mentre es parteix el cul de tot. Aloha, Koko!