Abril 2020

Reflexions de l'arqueòloga cerdanyolenca, Mercè Adán

Reflexions al voltant de la situació de les persones que vàrem néixer a les dècades dels anys 30 i 40 del segle passat.

Constituïm el grup d'edat més vulnerable pel fet que el nostre cos està més castigat i no tenim tanta vitalitat per lluitar contra aquesta greu situació de salut.
Això em porta a pensar que totes nosaltres coneixem o tenim una relació personal amb altres éssers humans que han patit aquesta malaltia i han pogut sortir-se i d'altres que, desgraciadament, ja no són entre nosaltres.

Però el pensament d'origen és la nostra generació que ha estat molt i molt forta al llarg de la seva vida. Va patir, alguns el conflicte armat; d'altres les penúries de la postguerra; ha treballat per aixecar la família amb totes les seves forces; ha patit èpoques d'humiliació sistemàtica, sobretot les classes més desfavorides, amb les successives crisis econòmiques. A més, a hores d'ara les noves tecnologies s'han implantat de tal manera a tots els àmbits socials que aquesta franja d'edat, generalment, se sent analfabeta.

Cal pensar també en totes aquelles persones que varen haver de deixar casa seva i dels seus respectius llinatges per traslladar-se a un altre lloc amb més possibilitats de promoció personal i familiar i que, fins i tot en els moments actuals, han hagut d'ajudar econòmicament amb les seves míseres pensions a la resta de família angoixada per les successives crisis econòmiques, i com a conseqüència directa, laborals, que ha deixat sense recursos a milers de persones.
Recordem, la generació gran no és en cap moment una càrrega social. S'ha guanyat respecte propi amb el seu esforç, patiment i impuls per anar endavant al llarg de tota la seva vida. Potser encara poden ensenyar i demostrar certes experiències a les generacions més joves.

 

La conclusió és: aquesta generació no es mereixia aquest destí. La seva trajectòria de treball i, en molts casos de penúries, es mereixia un final dels seus dies tranquil, gaudint d'una pensió digna, reivindicació constant d'uns serveis que l'ajudessin a deixar aquest món en el moment precís que el seu destí el tingués reservat, sense més preocupacions, sense haver de morir amb aïllament sanitari, tenint al seu costat aquelles persones que realment han representat quelcom d'emocional a la seva vida i amb la sensació del deure complert.

Crec que ha estat la generació desfavorida des de molts punts de vista. De què ens serveix tenir l'índex de pervivència més alt si no és acompanyat d'una situació emocional estable i una vellesa en la qual no representi el sector més vulnerable?

Gràcies per pensar en nosaltres, les supervivents ara per ara, que formen part d'aquestes generacions.