Relats: Uns aquí, altres allà

Avui és un dia especial. Tot i que és 1 de novembre, el sol brilla amb llum suau, com si també ell recordés alguna cosa. La gent comença a arribar, s'adrecen cap a mi amb passos lents. M'hi acosto una mica més, sense voler perdre cap detall. Una dona de cabells grisos s'atura acariciant amb afecte unes lletres gravades sobre pedra, "hola, mare", xiuxiueja tremolant, "t'he portat les teves preferides", després, comença a netejar. El seu rostre està pàl·lid, com si el pes dels records l'estigués consumint. Un home gran s'acosta portant un ram, "hola, germana", diu amb una veu plena de tristesa, "et trobo a faltar", i junts comencen a xerrar en veu baixa. Els seus ulls estan enfonsats, com si haguessin perdut la brillantor de la vida. M'hi acosto una mica més, sentint una barreja de pena i nostàlgia. Vull dir-los que els veig, que els escolto, que els estimo i que els trobo a faltar, però no sé si m'escoltarien. La dona treu una fotografia i la col·loca en una frontissa, "t'he portat una foto dels nens", diu, somrient entre llàgrimes, "estan creixent tan ràpid". L'home gran assenteix, i junts comencen a parlar sobre els nens, les veus són febles, com si parlessin des de l'altra banda d'una porta tancada. Em dol veure'ls així, tan demacrats. Vull abraçar-los, dir-los que tot està bé. Però no puc. Només puc observar, sentint el dolor que s'emana. La visita arriba al final, s'acomiaden prometent tornar l'any que ve. "Fins després, mare", diu la dona, fent un petó a la làpida, "T'estimo". L'home gran repeteix el gest, i junts s'allunyen deixant enrere les flors i els records. Jo, em quedo aquí, en el silenci del cementiri, després me'n torno a la llum. Cal tenir una fe gegantina per creure que després de la vida no hi ha res.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.