Corona-cròniques (Cap. 1)

Article de Danny Romero de la secció 'A la contra'

Dilluns 30 de març. 17è dia de confinament. Sembla que hagin passat tres mesos. Em llevo, obro els ulls i em faig la mateixa pregunta, “això és real?”, durant uns segons tot m’és confús, però després recordo, “Sí, està passant”. Això no és un malson ni es tracta de ciència-ficció. Estem vivint una distopia, un dels fets més impactants de l’Era Moderna. Engego la ràdio: “El pico, la ola, tantos muertos, tantos infectados, hospitales colapsados, no llega el material y bla bla”, el mantra de cada dia, em dono per informat. Apago la ràdio i em poso l’única cosa que m’asserena: el Cool Jazz. Obro la finestra, veig el temps que fa, pel carrer no hi ha ni una ànima, algú està fotent Reggaeton a tot drap, tant de bo et peti l’aparell de música, hòstia! Calma, Danny, calma. Tanco la finestra i em recloc en la meva improvisada cel·la solitària de 50 m² sense balcó ni terrassa. Sí, som presoners a casa nostra. És pel nostre bé i el dels altres, diuen. Jo ja ni hi penso. Pensar és el pitjor, s’ha d’anar dia a dia. Però quan el Govern va ampliar l’estat d’alarma fins a l’11 d’abril em va donar un ‘xungu’. Ho portava bé fins llavors, però al saber que això serà més llarg, la sensació d’incertesa i d’impotència, em van provocar un quadre d’ansietat.

Vaig anar a Urgències, així que ara esmorzo Diazepam i una til·la. Fa quatre dies ens rèiem d’això del Coronavirus, “Nada hombre, eso es una cosa de China”, dèiem. I mentre tots els bars portats per xinesos tancaven i ens deien, “España mal, no hacer las cosas bien”, nosaltres fèiem acudits, memes i ballàvem La Cumbia del Coronavirus. I ara què, eh? Ja no fa gràcia, oi? Som el país que som, no entraré en discursos inútils. Per on anava? Ah, sí; faig una mica de teletreball, parlo una estona amb el meu gat Paul, torno a netejar tot el que ja havia netejat el dia anterior i després em preparo el kit de sortir al món exterior (bossa, DNI i guants). Mai hauria pensat que anar a llençar la brossa, comprar el pa o anar al Caprabo em faria tan feliç. Aquesta mitja hora és el millor moment del dia. Vaig a poc a poc, per gaudir de cada segon del passeig. Els carrers i les places són els llocs més tranquils del món, però quan arribo a casa torno a l’Infern. Sento com si les veus i els sorolls de mil veïns fossin dins del meu cap. Així 23 hores i mitja, és per tornar-se boig. Em foto un altre Diazepam amb una birra per estar ‘a gustet’ fins a l’hora de dinar. Cuino plats de l’àvia, ‘de puchero’, de cullera i sucar pa.

 

Després de dinar em tiro al sofà i em fico una peli, amb una mica de sort faré una migdiada. A la tarda miro com puc contribuir, a través de les xarxes, a ajudar a fer més suportable la vida als altres: penjo relats dels meus llibres de forma gratuïta, gravo temes per compartir-los, col·laboro amb un programa de ràdio, escric futurs projectes, recomano films, lectura i tracto d’enviar missatges positius utilitzant la ironia paradoxal. Encara que, en realitat no puc ser ni positiu ni negatiu, sóc neutre, ja que, simplement, no sé què ha passat ni que passarà. Només sé el que l’empíric em diu: tinc amics i familiars amb coronavirus i coneguts que han perdut familiars, ergo, la cosa no pinta bé. A la nit, un altre Diazepam, “Tómese 3 al dia”, em van dir, a aquest pas em tornaré un yonki, ja veuràs. Després connecto un...Continuarà. Aloha.