El conte del feminisme

 

 

 

Quan jo era petit, les dones s'aixecaven a les cinc del matí a fer-li l'esmorzar als seus marits. El meu pare se'l preparava ell mateix, i allò m'agradava. Per altra banda la meva mare, que era un activista feminista quan el feminisme no era una moda sinó que era una feina subterrània sense cap mena de proselitisme, em va educar des de nen en la igualtat i la fraternitat. Un dia em va dir que les dones han de tenir la seva pròpia economia, i que ho recordés quan jo siguès gran i tingues parella. Tot allò fou el primer gest feminista que vaig veure, encara que llavors no ho sabia interpretar.

Als anys 80 els homes maltractaven a les dones amb el silenci còmplice de la societat. La violència era física, un cop vaig veure com un home pegava a la seva dona a la vista de tots, però també era psicològica, la dona estava atrapada dins de casa seva. Sovint es podia sentir: "Algo habrá hecho" i "harto estara el hombre para tener que pegar a su mujer". Hem avançat, però falta molt per assolir un món igualitari. El sistema patriarcal creu que la vida de les dones no forma part de la història, sinó que és més semblant al conte de Margaret Atwood, "El cuento de la criada". Les dones tenen enemics declarats que no reconeixen la seva igualtat amb els homes, d'aquí neix l'essència del feminisme. Però fins que nosaltres, els homes, no prenem consciència i no alcem la veu, no acabarà l'opressió masclista i la massacre de milers de mortes. És un treball diari que necessita reflexió sobre el nostre comportament i el nostre llenguatge i cultura. I sobretot necessita respecte per les nostres amigues, companyes, germanes, mares i filles.

La nostra generació ja està perduda, i la següent també, però tinc l'esperança que tots els mil·lennials facin un món més just, un fet que ha de començar des de la llar i ampliat a l'escola i apuntalat pels mitjans, lamúsica, els videojocs i la tecnologia. Les dones estaran dècades enfadades, i nosaltres, farts que ens fiquin dins del mateix sac, els hi direm feminazis amb la boca petita, però el seu rebot, odi a vegades, és comprensiu després de segles d'opressió, i ara no ens queda un altre que callar i fer-lis costat fins que elles ens perdonin i acceptin la nostra mà per caminar junts de veritat com éssers humans. Però, últimament sento negar el feminicidi. Ments reaccionàries s'estan organitzant entorn d'un partit de nom llatí, VOX (Veu). Doncs si de llatí es tracta, jo crido aquella consigna de "El Cuento de la Criada": Nolite te bastardes carborundorum" (no deixis que els bastards et facin pols). I només així, amb el pas del temps i amb un nou Segle de les llums o d'una Il·lustració 3.0, acabarem amb el masclisme, el feminisme no serà necessari i només hi haurà l'únic ISME que és realment necessari: l'isme d 'Humanisme. Aloha