El dia que el feminisme va deixar de molar

Fa uns dies vaig presenciar un esdeveniment força trist, en un bar de Cerdanyola. Dues noies de vint-i-pocs xerraven alegrement amb les cerveses al davant, fins que dos nois de trenta-molts van començar a donar-los conversa. A elles no els va fer cap gràcia, aquella intrusió. Van intentar desfer-se'n primer amb uns somriures de cordialitat, després amb el silenci, més tard amb cara de no estar gens a gust. Malauradament, encara ens costa horrors saber desempallegar-nos d'un home que fa la guitza. Perquè, si no t'està "fent res", què hi fa que no siguis amable i complaent amb ell? Finalment, la cambrera es va apropar i amb un posat de mala llet va demanar als homes que les deixessin estar i abandonessin el local. Ells van fer-ho, no sense abans deixar un comentari de propina: "Ni que fos 8 de març"

 

Hi força coses tristes, en aquesta història. La tranquil·litat moral amb la qual alguns homes aborden dones, com, quan i com volen. La por i la vergonya a dir que no, davant un home més gran i més fort que s'acosta més del compte (no t'ha fet res, sigues amable, només vol xerrar, què més dóna que a tu no et vingui de gust? O és que ets una feminazi d'aquelles?) Això, i la frase final, totalment desesperançadora.

 

Què ha passat amb el 8 de març? En quin moment ha passat a ser una lluita només de les dones? O encara pitjor, només de les dones radicals? No volem tots una societat igualitària? No volem tots que les nenes, les noies, les dones i les àvies d'aquest món siguin respectades? No recolzem sempre a qualsevol que estigui patint una injustícia, encara que no en formem part? En aquest país, cada tres dies s'assassina una dona, cada vuit hores hi ha una violació, i cada cap de setmana, un CAP rep una noia amb lesions per violació múltiple, és a dir entre diversos homes, i les proves acostumen a revelar que ha estat drogada amb alguna substància. No és prou escandalós? Però en lloc d'indignar-nos, encara tenim dones masclistes que diuen que no donen suport a aquesta lluita per comunista i anticapitalista. Encara tenim homes que s'ofenen i surten amb allò de "els homes també patim violència", o "hi ha denúncies que són falses", o qualsevol altra excusa així de barroera. És clar que hi ha homes que pateixen a mans de dones. Però el que avui dia és una epidèmia, un càncer que se'ns menja, és el que està passant amb el gènere femení d'aquest país.

 

Avancem en tot: els mòbils són la canya, els efectes especials de les pel·lis fan al·lucinar i hi ha apps que et tradueixen una conversa a temps real. Però després, en una cuina de qualsevol casa, un home omple de blaus el cos de la dona amb la qual s'ha casat. Cada dia. Mentre altres homes, dels que no peguen, dels que no insulten ni maltracten, en lloc de posicionar-se en la banda més evident, se senten ofesos com a gremi i et surten amb que no siguis feminazi.

 

La paraula "feminista", que no vol dir res més que IGUALTAT, s'ha corromput fins al punt que hi ha gent dient que no vol ser-ho. És així com anem esborrant de l'agenda un problema més greu, horrible i angoixant del que es vol reconèixer. Perquè la realitat és que si ets dona aquí i avui, no pots viure tranquil·la del tot. Ni amb la tranquil·litat de cobrar el que mereixes, ni amb la pau de rebre el respecte que mereixes com a persona, ni amb la calma de que no s'abusi del teu cos en qualsevol moment de descuit. Viure amb un punt d'alerta i por ficat sempre sota la pell.

 

Homes, aquesta lluita és igual de vostra. La humanitat som tots i la llibertat i els drets han de ser iguals. El dia que el feminisme va deixar de molar, hi vam perdre tots. És necessari exigir la igualtat. Tant de bo ho opini cada cop més gent. Tant de bo a cap home li faci vergonya reclamar-ho. Tant de bo aquesta lluita sigui de tothom. I cap persona senti que el cor se li posa a mil i la por la inunda, quan un home més gran i més fort et fa un somriure que no vols, i que saps que pot portar una cua amb conseqüències molt greus.