Estat de dret o estat de dreta?

Dijous 21, cap a les deu vaig baixar al paki a comprar, els balcons feien la cassolada i el paki em va preguntar, esto es por la independència? Jo li vaig contestar, no, esto es por la libertad. Por la libertad?, tornà a preguntar, sí, libertad para votar, para decidír, li vaig dir. Al dia següent, al bar, el chino em va ensenyar un vídeo d'un medi xinès d'un tren comboi ple de tancs entrant a Lleida, em va preguntar, habrá guerra? Jo, li vaig dir, no, tranquilo, eso es solo para asustar. Vaig pensar, quina imatge tindran els emigrants extrangers del que està passant? Perquè, hi ha vegades, que la mirada més innocent és la més sincera. Independència? Guerra? Guerra de la Independència, potser això és el primer que han deduït. El paki i el chino no entenen gairebé res, pero, és que en aquest país hi ha moltes coses que no s'entenen. Els fets del dia 20 han deixat una sensació de com som testimonis d'estar fent història d'una nova Catalunya que només el futur ens dirà com acabarà. Això ja no és un tema de catalanisme ni d'independentisme, el dret a decidir democràticament és un fet universal.

 

Aquí hi ha ciutadans que volen la independència i altres que no, tot s'ha de respectar perquè primer som persones, però, ningú vol ser còmplice d'un estat que ens ignora cada cop que aixequem la veu. Com si es tractés de la SS de Himmler, El Gobierno ha apostat per la repressió en forma de detencions, escorcolls i requisicions d'una forma desproporcionada, inclús, humiliant, més enllà del terreny jurídic, això ha despertat la bèstia Catalana, una bèstia pacifica i unida. Quan van mal dades la gent s'uneix, és un acte natural, catalans indepes, catalans i catalans-espanyols van a una per una causa justa i decent que cau pel seu propi pes. D'acord que des de la Generalitat s'ha actuat amb pressa i passió, eludint les normes constitucionals, una constitució, però, immobilista custodiada per Don Maza, fiscals i jutges amb la sotana negre, rància amb les solapes plenes de caspa franquista,qui, aliats amb el govern de Rajoy i els seus szbirros Zoido i Montoro, deixen calar que, Primero es la Unidad de España i Despues el Estado de Derecho!

 

S´aferren a unes lleis fetes a mida. Pero aquí, a Catalunya, on primer som demòcrates i després som lliures de triar el que sentim, al final em tirat pel dret i em pujat a un cotxe suïcida tot recordant al Che, Zapata o William Wallace, millor mort que la falta de llibertat. El que no ha calibrat el PP és que els seus actes tenen un efecte boomerang, que part d'una Espanya de progrés està del costat català i que potser Espanya pot petar per Catalunya. El dia 20 de setembre ha de passar a la història com el dia que va quedar clara la línia que separa els que defensen la llibertat d'expressió buscant solucions dins dels valors democràtics i els que fan servir el poder de la llei absoluta perquè la gent no pugui triar el seu futur. A vegades tenim molt clar de quina banda estem només mirant qui hi ha a l'altra banda, però tinc por que els extrems s'estan retroalimentant. Però quan en un estat hi han dues legalitats fortament legitimades, guanya la que té més força legal i fàctica. Així que el bucle constitucional en el qual estem ficats es trencarà d'una forma o altra.

 

M'agradaria saber que dirien avui els pares de la Constutición, els Roca, Carrillo, inclós, Fraga i companyia, però estic segur que pensarien que la primera llei d'una constitució ha de ser l'obligació de ser constantment revisada i actualitzada al servei del poble. Una urna i una butlleta és quelcom metafòric, els elements fonamentals democràtics són en el cor i la ment de la gent, no podran lluitar contra aquest fet, però si votar és un delicte, ja podem plegar! Em dol la falta de posicionament de la comunitat internacional, que es limita a mirar i a fer una crònica politicament correcte sense mullar-se, quan Catalunya sempre ha estat un país solidari. Aplaudeixo el collons de Podemos i Pablo Iglesias en fer un pas endavant tot sabent que li costarà vots a Espanya, incòmode el doble paper del PSOE i la seva frontissa catalana,
penós el paper d'Albert Rivera que per mi ja s'en pot anar a Madrid a viure, d'Albiol no cal dir res.
Tranquils no hi haurà ni guerra ni una independència real i efectiva, però segur que el dia 20 de setembre del 2017 serà el començament del canvi. Jo, la pregunta que em faig sempre és, perquè tenen tanta obsessió en què marxem d'Espanya si en el fons no ens suporten i ens maltracten? És com un matrimoni de conveniència llarg i tediós en el que una part vol fer un pas cap a un canvi vital i l'altre s'hi nega aferrant-se al passat. Hi han preguntes senzilles que guarden complexes respostes. Aloha!