Èxode per un lloguer digne

 

 

Mai a la vida m'hauria imaginat -i molt menys a la meva edat- que hauria de marxar forçosament de la meva estimada ciutat. I dic forçosament perquè són moltes les persones que hem de marxar de Cerdanyola del Vallès en no poder fer front als altíssims preus dels lloguers que s'estan demanant.

 

A Cerdanyola he deixat una bona part del que sóc, ja que allà em van sortir les dents, em vaig raspar les cames, els genolls, els braços i una multitud més de parts del cos jugant a qualsevol dels jocs infantils existents. Amb la meva bicicleta vaig recórrer tots els seus carrers i racons, vaig anar a l'escola, vaig conèixer la meva companya de viatge en aquesta vida, tinc enterrades persones molt importants per a mi i una multitud de coses més que no tindria espai en aquest article d'enumerar-les.

 

A la Cerdanyola de la meva infància les persones muntaven negocis mirant per al futur de les seves nétes i que aquestes en el dia de demà no passessin gana. També existien lloguers que protegien a les famílies -en Sisquella i en Mongay disposaven d'uns quants blocs de pisos tots ells dedicats al lloguer de renda antiga-. Ara a Cerdanyola la gent munta els negocis per enriquir-se l'endemà i els lloguers són per a la persona que millor estigui posicionada econòmicament -abans de marxar vaig llegir que els lloguers havien pujat un 17% oficialment segons l'administració pública, al carrer com sempre la realitat és un altre i s'estava demanant una pujada d'un 50%- i les persones que percebem una pensió, les que perceben una prestació del SOC o les que tenen un sou míser  -que d'aquestes n'hi ha moltes- no tenim una altra opció que fer un èxode massiu d'una ciutat inhumana que només pensa en els diners.