Jo sí tinc por

Amb l'atemptat patit el passat 17 d'agost a la ciutat de Barcelona, el clam ciutadà va fer popular la frase "No tinc por". Doncs jo discrepo amb aquesta frase, doncs jo sí que tinc por i molt.

 

Por a passejar pel carrer de qualsevol ciutat del món i patir la barbàrie d'un atemptat com aquest i poder veure en primera persona el vulnerable que és la condició humana. Doncs en aquest tipus d'atemptats, no tan sols es produeixen víctimes mortals, també hi ha les altres víctimes, les oblidades, aquelles que els canvia totalment el rumb de la seva vida ja que es converteixen en persones disCapacitades. I ningú millor que les persones que en aquesta vida ens ha sobrevingut una diversitat funcional, sap el que és la por. Por a la foscor en el cas que et quedis sense visió o por a haver d'utilitzar una cadira de rodes la resta de la teva vida per poder desplaçar-te per la ciutat, sense saber en ambdós casos, si l'administració pública respondrà per cobrir les teves necessitats bàsiques perquè tu puguis portar una vida amb tota la normalitat del món. Ja sigui amb la prestació de pensions, amb la prestació de l'atenció social per poder obtenir ajudes tècniques i amb el compliment de les lleis per a les adaptacions de l'entorn i d'aquesta manera eliminar les barreres arquitectòniques i mentals existents que no són poques.

 

Por a que els teus familiars o amistats de sempre et deixin de banda per haver-te convertit en una persona disCapacitada. En definitiva, por i molta por a l'adaptació de la teva nova vida, a què et depara el futur, ja que tot és nou per a tu i com no, por al rebuig de la societat per la teva condició i a la no inclusió en aquesta.

 

I no vull acabar aquest article sense donar-li el meu més sentit condol als familiars de les víctimes mortals de l'atemptat ocorregut a la ciutat de Barcelona.