La pornografía del cas Pequeño Julen

 

 

Ja ha passat un temps i puc parlar amb calma. Quan el petit Julen va caure en aquell pou i varen passar tres dies jo ja sabia que era mort. Ho sento. Vaig estar aquells 15 dies el més allunyat possible de la notícia, però era difícil. Els mitjans varen sobrevolar com aus carronyeres Totalán per esprémer fins a límits amorals la notícia, mantenint en vida al nen fins que van trobar el cos, alimentant de merda els 100 metres del pou, i quan et remous en la merda perds la noció de l'ètica. El pou de la vergonya. En aquell pou hi va cabre tot l'absurd d'aquest país.

Vaig sentir vergonya aliena veient com la Griso i l'Ana Rosa pugnaven pel share portant el tema fins a la pornografia. Quelcom interessa i atrau mentre es pot especular i mantenir el dubte. Vergonya de periodisme. Fàstic dels imperis de la tele que per atreure audiència fan desaparèixer la dignitat. Com a escriptor de fets crec que l'anàlisi als mitjans s'ha de limitar a informar sense crear morbo. El límit del periodisme és la llàgrima, la resta és sensacionalisme. Però, de què ens estranyem?, estem a Espanya, on els programes top són Sálvame i GH. Però, i al Facebook? Amb aquell sòrdid dibuix d'un nen dins d'un forat i un àngel sobrevolant-lo? Però quina merda és aquesta? Sóc jo, o tothom està fatal del cap?

I una altra cosa us diré: ningú sentirà pena pels milers de refugiats que perden la vida al Mediterrani. Les teles no parlaran de tots els nens ofegats a les nostres aigües. Ningú plorarà pels 35.597 emigrants que han mort tractant de venir a Europa. Ells no són com el Julen. Són inferiors i no fan pujar el share. Em sap greu pels professionals que van ajudar a buscar en Julen dins d'aquell circ mediàtic. Em sap greu per la seva família. Però la resta em fa fàstic. Ara, amb tota la merda que ha sobrat es podrien tapar tots els pous il·legals d'Espanya perquè no hi torni a caure cap nen. Aloha.