La meva iaia

La iaia es deia Luisa i va néixer a un poble de Jaén envoltada d’oliveres i camins de pols. Ella i els seus vuit germans aviat van entendre que no hi havia de molt, però que n’hi havia prou. Prou per conformar-se, prou per anar tirant. A molts quilòmetres d’allà, i molts anys després, mentre em feia la cua asseguda a la cadira de cordes —quan ja no era la Luisa, era la iaia— rèiem en explicar-me que, de petita, anant a la font a buscar aigua, dos trets li van passar just per darrere en plena guerra civil. Rèiem perquè allò havia passat feia molts anys, però sobretot perquè a la meva iaia mai no li va agradar fer tragèdia de la seva vida.

"A la meva iaia mai no li va agradar fer tragèdia de la seva vida.”

Sabia cuidar la germana petita com ningú, però també sabia defensar-se si calia. Però per qui de veritat tenia devoció era per la seva germana gran, la Maria, que li va fer de mare. Amb els anys i per esquivar la fam, la Luisa va anar a treballar a Madrid, servint a casa d’uns senyorets a prop de la Porta de Toledo. Els andalusos es buscaven entre ells i així feien més fàcil l’estança fora de la terra.

Quan la seva Maria va posar-se malalta no s’ho va pensar i va agafar un tren camí a Ponferrada per anar-la a cuidar. Allà, entre dies de feina, nits d’estiu i algun ball de revetlla —que no ballava, però sí que gaudia— va conèixer el meu avi, que tocava l’acordió sempre rient i fent gresca, excepte quan algun noi del poble treia a ballar a la Luisa. Llavors parava de tocar i deia allò de “se me ha roto el acordeón”.

El meu avi explicava que la seva mare sempre li deia que s’havia de casar amb la més bonica del poble: “y tú, Luisa, eres la más guapa”. Ella es ruboritzava i reia, no acabant-s’ho de creure, però amb un toc de posat. Sempre va saber que era molt guapa.

“Els andalusos es buscaven entre ells per fer més fàcil ser lluny de casa.”

Després va venir la boda, la primera filla —la meva mare— i els dos nois. Mesos després, molts quilòmetres la van separar dels seus fills massa temps, perquè la feina i el tèxtil eren a Catalunya. Van ser mesos molt durs, de jornades de dotze hores i d’arribades a una casa buida sense els riures dels seus nens. Però tot té un final, i el tan desitjat retrobament va arribar un dia en una estació de tren. No hi cabien més llàgrimes ni més petons.

“Van ser mesos durs, de jornades llargues i una casa buida sense els fills.”

Així, entre màquines filadores, les setmanades, el piset de Sabadell amb els nous familiars i la criança dels seus fills, va passar part de la seva vida. Mai es va queixar, però quan més feliç es va sentir —“cuando más felicidad me dio”, deia— va ser quan, molts anys després, el meu avi i ella van poder comprar el seu pis.

Anys després, encara en aquell menjador, mentre ens preparava l’esmorzar a les dues netes amb el seu davantal i les seves aretes daurades, i la mateixa cara bonica de sempre, ens deia: “yo cuando me muera no lloréis, que me voy de vacaciones”.

 “La meva iaia era amor del bo. Sobretot, era casa.”

És veritat que no va parar ni un moment fins al final. I en aquest no parar va saber cuidar tothom, estar pendent de tot i encarregar-se de tots, sempre amb aquell traç de dolçor i bondat que tothom qui la coneixia veia en ella.

La meva iaia era noblesa, era esforç, era distinció, era sacrifici, era olivera, era amor del bo, però sobretot… era casa.
La meva iaia era i serà sempre casa.

Laura Màrquez

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.