Quan recordem el Francesc Candel, ens venen al cap algunes idees que ens el maldescriuen: immigrant, Can Tunis, Els altres catalans, senador... No perquè no siguin certes, sinó perquè són tremendament simplificadores. Darrere del mite, hi ha una persona complexa, que arriba a Catalunya amb dos anys i que reflecteix la seva experiència vital en desenes de llibres i milers d’articles de premsa.
Destil·lant-la, podem observar que la seva condició inicial d’immigrant el du a una conclusió radical: la necessitat de deixar de ser-ho, és a dir, la necessitat de formar part plenament de la societat on ha arribat.
Però la societat catalana, ni aleshores ni ara, no és homogènia, i Candel té molt clar que forma part de les classes treballadores. I que la integració —o com li vulguem dir— s’ha de produir en aquest marc. Per tant, quan es planteja el paper de la immigració i de la societat que l’acull, ho fa destacant aquells instruments necessaris per al desenvolupament i la cohesió social: l’habitatge, l’escola, la salut, el treball, el transport...
Tots aquests instruments han d’estar garantits, aleshores i ara, perquè les classes treballadores catalanes puguem viure dignament. I també perquè els treballadors nouvinguts puguin sentir plenament que en formen part, que ser catalans és el seu projecte. Perquè no només poden subsistir, sinó que troben la dignitat que no tenien als seus països d’origen.
A qui beneficia que els immigrants no deixin mai de ser-ho i no acabin de formar part de la societat catalana?
Per Jaume Sobrevals
Assemblea Nacional Catalana
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.