Vaig trobar en un calaix una foto de tots dos. Érem a la platja, abraçats, durant aquell estiu de color malva. Tot i la tristesa, la imatge d’aquells bons moments encara és intacta. Allà hi som, somrient, aliens al futur que ens esperava. Dins d’aquest marc sempre serem feliços.
Ressona dins del cap "I Love you all the time", dels Kings of Leon, la cançó que em vas ensenyar i que tant ens agradava, com una melodia llunyana que em recorda que una vegada vam ser un. Els fantasmes de la memòria xiuxiuegen el teu nom per cada racó de casa i em dol admetre que encara no sé com deixar-los anar.
Voldria explicar-te per què mai et podré oblidar, per què segueixes sent aquesta presència constant quan ja no hi ets. Encara que no trobi raons, hi ha quelcom en tu que em continua lligant: aquesta foto, aquella cançó, que em fan estimar el teu record, encara que, a cada mirada o a cada nota, em faci mal.
Prefereixo la ferida abans que la indiferència; almenys el dolor em recorda que encara soc viu. Quan l’absència és un record cada cop més fluix, construïm sobre el que ja està estimat de lluny. Llavors, només caldrà quedar-nos-el per sempre.
Cada dia que passa aprenc que l’amor no es mesura per la presència, sinó per les empremtes que deixa a l’ànima. I tu, d’alguna manera, et vas quedar amb mi, encara que ja no siguis.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.