Relats|Danny Romero: L’educació que volem

L’educació que volem

Avui en David està content: comença nou curs. Arriba a l’escola amb ganes de veure els amics i els nous professors. La tutora es presenta i els diu que treguin els llapis de colors per fer un dibuix. “Que bé!”, pensa en David, li encanta dibuixar. “Què faré? Un animal, un paisatge…”. Però, abans que tots s’enfrontin al full en blanc amb la seva imaginació, la mestra els mostra a la pissarra com dibuixar una flor: “Heu de fer-ho així: amb el tall verd i els pètals vermells”.

El nen va fer el que la mestra els havia dit, però creia que podria fer-ne una de més xula. L’endemà, la mestra els va anunciar: “Avui farem una figura amb fang”. A en David li va encantar la idea. “Què podré fer? Un ninot, un cotxe?”. Però, abans de començar, la mestra els indicà: “Vull que feu un plat profund com aquest”, digué mentre construïa el seu plat. Els nens feren el que ella els havia ordenat, tot i que pensaven que podrien fer altres formes més divertides.

Així anava passant el curs: els nens feien el que la tutora els marcava. Però un dia la família es va mudar i en David va canviar de col·legi. El primer dia, la professora els va dir: “Vull que feu un dibuix”. Tots els nens es van posar a treballar menys ell. La professora s’hi va apropar i li va preguntar: “Que no fas res?”. “És que estic esperant que em digui què he de fer”, respongué en David. La professora li va somriure i li va dir que podia fer el que volgués, perquè era l’única manera que el dibuix de cadascú fos diferent i tingués valor propi.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.