RELATS - Danny Romero: "La venjança de la memòria"

Ella el va estimar com ningú. Entregada i comprensiva, l’acceptava tal com era, amb manies i defectes. Quan ningú de la família l’estimava, ella era afectuosa i protectora.
Era el centre del seu univers, la seva raó d’existir. Però, com que la vida mai és justa, ell no la va correspondre. Egoista i cruel, s’aprofitava de la vulnerabilitat que ens sotmet a l’amor incondicional i feia el que volia amb ella.
Era vergonyós veure com s’arrossegava per ell; un amor immerescut, totalment desequilibrat a la balança dels mèrits. Un dia, ell es va fartar d’estar amb algú que es denigrava a si mateixa i va fotre el camp. Ella va plorar la seva marxa; primavera rere primavera l’esperava, en va, amb l’esperança que tornés aquell home que tant l’havia menyspreat.
Va començar a vagar per la ciutat i pels pobles veïns per trobar-lo, però sense èxit. Al cap d’uns anys, ell va tornar: desfet, penedit, demanant amor. Però llavors ella, per aquell temps, ja l’havia oblidat. No es va immutar en veure’l. Es va comportar amb una indiferència tan absoluta que semblava que no el reconegués.
Aquell home, destrossat en veure-la així —ell, que havia estat insensible, agressiu i desagraït—, va suplicar i va demanar el seu perdó com un nen castigat. Però fou impossible. Ella ja no el creia. Les súpliques foren inútils.

Aquella velleta octogenària, amb la memòria desfeta per l’Alzheimer, ja no recordava el seu propi fill, a qui tant havia estimat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.